pediatresdeponent

Premis!

2012-02-16T08:00:00.000+01:00

Ahir dia 15 de febrer es va fer públic el resultat del I Premio Merck al mejor blog de salud.

Felicitem des d'aquí a Rubén Garcia per la distinció com a millor bloc de salut aquest any 2012 amb el seu bloc Hij@s de Eva y Adan. Com molt bé diu la notícia del premi: "por su compromiso de “construcción social” y de trabajo por la blogosfera. No sólo por generar contenido, sino por replantearse cómo hacer las cosas, por generar valor social y hacerlo visible. Por su dinamización en redes sociales, porque cada post es una reflexión de sus ideales. Por intentar buscar y construir un nuevo modelo asistencial. Nos gusta porque es un punto de interconexión dentro de la blogosfera sanitaria".

Però també volem fer esment de l'accèssit pel bloc Pediatría Basada den Pruebas (José Cristóbal Buñuel i Javier González de Dios). El jurat ho ha justificat dient: "por su fundamentación científica con partes más culturales y sociales y por el sólido trabajo que realizan, que se refleja en el impacto que tiene el blog y en la transparencia en relación a los conflictos de interés. Por el convencimiento con el que reflejan la importancia de su trabajo. Por ser capaz de tratar proyectos que alcanzan a la población en general, no solo a los interesados en pediatría".

Realment ens fa molta il·lusió que els dos premis hagin estat atorgats a blocs "pediàtrics". Creiem en el futur d'intentar comunicar i informar a través d'aquests canals de comunicació. Reconeguem la feina que suposa, com a professionals de la salut i com a pediatres, mantenir la il·lusió del dia a dia a la "xarxa". I finalment agraïm la proximitat què es "palpa" en els seus escrits.

Els pediatres ploren...

2012-02-10T20:05:00.001+01:00

Dins del Curs de Formació Continuada en Pediatria (XXIX edició!), el passat dia 9 de febrer vam poder escoltar la xerrada de la Dra. Masachs de la Fundació Galatea. Durant més d'una hora, termes com burnout, resiliència, estrès emocional, vida saludable, malestar psicològic, treball en equip, etc, van flotar per la sala i els assistents varen repassar mentalment el seu dia a dia en la seva tasca assistencial. El torn de preguntes i "reflexions" va posar de manifest l'alt grau de "fatiga emocional" què pateixen els professionals del nostre entorn (en aquest cas pediatres de les Terres de Ponent).

La conferència va servir per a alliberar pressions (a mode de vàlvula d'escapament i de manera molt puntual) entre els assistents, i en un final de sessió participatiu es varen encadenar relats de situacions personals i generals de llur tasca assistencial.

El nostre company Francesc Domingo ens va obsequiar amb un "decàleg de supervivència" per a enfrontar-nos al burnout.

(descarregar imatge en alta qualitat; 20Mb)

Des d'aquest bloc volem fer esment a que la iniciativa Pediatresdeponent, a part de totes les eines TIC i la presència a les xarxes socials, serveix també com a lloc de reunió de tots/es els/les Pediatres i Professionals de la Salut Pediàtrica i de la Família de les nostres terres. Aquesta és una funció que, si bé inicialment es va contemplar com a principal, semblava una mica oblidada.

Tenim un objectiu comú, la Pediatria a les Terres de Lleida, i un equip humà que l'ha de dur a terme de la millor manera. I recordem que tot i estar dispersos/es en el territori tenim alguns llocs de "trobada" per a enfortir-nos com a col·lectiu professional i humà. Queda clar que "Pediatresdeponent" és un d'aquests punt de trobada, obert a tothom que ho necessiti.

Lectura recomanada: "Pediatres que ploren, ...". Article publicat a la revista Pediatria Catalana; Pediatr Catalana 2005; 65: 194-202.

CURS BÀSIC DE BIOÈTICA EN PEDIATRIA

2012-01-31T00:15:00.000+01:00

En relació a l'entrada: cal consentiment informat per vacunar? Hesentit diferents comentaris (dels verbals no dels que es pengen), respecte adiferents aspectes, com: quanta informació cal donar, com manejar-ho i mésenllà d’això el canvi del panorama en l’exercici de la medicina i lesprofessions sanitàries.

Aquest canvi tan clar, i jo afegiria que inexorable, va lligat a una qüestióclau: l’exercici de les professions sanitàries en el segle XXI és molt més complex que en èpoques passades.I això suposa canvi. La complexitat ve donada d’una banda per l’enorme avençcientífico-tècnic que ens suposa un “estar al dia “ constant, però més enllà d’això la relaciómetge-pacient ha sofert canvis tant radicals com en el camp de la ciència.

El progrés tècnic el vivim com grans avenços i amb un gran optimisme, peròen el món de les relacions ho vivim amb una gran incertesa i fins i totinseguretat. Igual que acceptem que cal formació per no perdre’ns en lesmillores constants en medicina, cal també formació en ètica: quanta informaciódonar, cal consentiment (i en menors madurs?), la limitació de l’esforçterapèutic (cal aturar?), confidencialitat en adolescents (quan i com?)

L’ Asociación Española de Pediatriaté un grup de reflexió ètica, que organitza per primer cop un CURS BÀSIC DEBIOÈTICA EN PEDIATRIA. Tindrà lloc a Saragossa (a un cop d’AVE per a molts), el23-24 de febrer.

El curs està orientat a la pràctica, amb casos i amb professionals clínics,i esperem que sigui un forum obert a tots els companys/es. Animeu-vos, quancomencen això de la bioètica, no es pot aturar...

http://www.aeped.es/eventos/2012/curso-basico-bioetica-en-pediatria

Montse Esquerda

Prematurs, molt més que estrelles de cinema...

2012-01-23T11:08:00.000+01:00

En aquesta entrada del bloc cedim l'espai a Javier Gonzalez de Dios co-editor de la revista Evidencias en Pediatria i co-editor del bloc Pediatria Basada en Pruebas.

Fa uns dies em va arribar un missatge anunciant-me que publicarien un vídeo a la xarxa sobre els/les nadons prematurs. Mentre el visionaba vaig entendre que s'ha d'estimar molt la feina què fas per a voler-la explicar d'una altra manera, per a voler transmetre als demés la teva emoció amb allò que fas i per a voler ensenyar al món que la Medicina, la Neonatologia, és molt més que màquines sofisticades i tecnificació; en aquest cas la relació professional-pacient ha d'ésser exsquisida per aportar tot allò que els/les nadons prematurs necessiten de més per haver nascut abans d'hora (o molt abans d'hora).

Disfuteu amb el vídeo!

Ramon Capdevila

El día 17 de noviembre se ha declarado como el "Día Europeo del Niño Prematuro". De ello informamos oportunamente en este blog, pues es ese día tuvimos la oportunidad de que nuestro hospital (Hospital General Universitario de Alicante -HGUA-, junto con la Asociación Valenciana de Padres de Niños Prematuros -AVAPREM-) organizara los actos correspondientes a la Comunidad Valenciana.

Ese 17 de noviembre de 2011 fue una fecha especial para todos los profesionales sanitarios que trabajamos en la UCI Neonatal del HGUA. Dentro del programa científico y social tuvimos la oportunidad de elaborar el vídeo "Nuestros Prematuros, mucho más que estrellas de cine" y que hoy os presentamos.

Cuando buscamos en la Red (en YouTube principalmente) no encontramos ningún vídeo que reflejara (a nuestro gusto) con rigor y emoción las grandes vivencias que pacientes, familiares y profesionales sanitarios viven entre las paredes de una UCI Neonatal, alrededor del cuidado y atención de los recién nacidos (con el prematuro como estrella). Por ello decidimos realizar "nuestro" vídeo, un vídeo que implica mensaje y emoción con dos claros objetivos: rendir un homenaje al niño prematuro, sus padres y familiares; y otro, no menos importante, como sentir que todos los profesionales sanitarios que trabajamos con niños prematuros nos sintiéramos orgullosos de nuestra labor.

El vídeo se presenta en tres clásica partes, con tres canciones diferenciadores para acompañar a la imagen y al mensaje:

-En la primera parte del video (introducción) del vídeo presentamos la UCI Neonatal y a sus profesionales. Se acompaña del tema principal de la B.S.O. de la película Piratas del Mar Caribe (Gore Verbinski, 2003)

-En la segunda parte (núcleo) hablamos del prematuro y su entorno médico y humano. El tema es "Beautiful boy", una canción de John Lennon interpretada en esta ocasión por Celine Dion, madre de niños prematuros.

-En la tercer parte (colofón) abordamos la Misión, Visión y Valores de nuestra UCI Neonatal. Se acompaña del tema "Time" de Elan.

Cinco valores nos definen: excelencia, liderazgo, comunidad, sensibilidad y humanización. Y en ellos estamos comprometidos todos: neonatólogos, especialistas pediátricos, residentes, enfermeras, auxiliares y personal de apoyo. Porque si el gran avance de la Neonatología en el siglo XX fue paralelo a los avances técnicos, el gran avance de la Neonatología en el siglo XXI viene de la mano de la HUMANIZACIÓN.

Porque el prematuro necesita 5 cosas PARA SER FELIZ (humanizar el ambiente, atender a las familias, abrir las puertas dela UCI, apoyar la lactancia materna y fomentar el método canguro), nuestra UCI Neonatal está convencida de ello y, para conseguirlo, debe trabajar con las "4H": Hacerlo bien (calidad profesional), Hacerlo (compromiso), Hacerlo mejor (desarrollo) y Hacerlo juntos (equipo).

GRACIAS a todos los compañeros del HGUA, a todos los que trabajan por la salud y cuidados de niños prematuros en hospitales comarcales y en hospitales de referencia, de día y de noche.

Gracias a los prematuros, nuestro presente..., nuestro futuro. Y a los padres y familiares que cedieron las imágenes para realizar este reportaje.

Porque en un momento laboral actual tan complicado para los profesionales de salud, nuestra fuerza es sentirnos orgulloso de nuestro trabajo, así como de la importancia científica y humana de nuestra misión, visión y valores.

CAL CONSENTIMENT INFORMAT PER VACUNAR ?

2012-01-16T08:30:00.000+01:00

La notícia sobre una sentència recent del TSJ deCastilla y León ens permet reflexionar sobre què és el consentiment informat,quan i com demanar-lo? Si és necessari per escrit o és suficient verbal?

El consentiment informat neix d’un noumodel de relació metge-pacient, basat en que els pacients i en el nostre casles famílies, són agents actius a l’hora de prendre decisions sanitàries, amb la qual cosa poden acceptar o negar-se a untractament, consentint o rebutjant-lo. Aquest és el model de “respecte al’autonomia” del pacient.

Aquest model no és tan sols una imposiciólegal, sinó que marca una clara tendència social en què els pacients demanenestar implicats i informats en les decisions sanitàries. I legalment està claramentconsolidat en diferents lleis, la darrera i més clara la Ley de autonomia del paciente.

De fet, la condemna recent de Castella-Lleó,condemna la manca d’informació, no una mala praxi o una negligència.

El consentiment informat ha de constarde tres característiques importants :

Informació :si la persona no està ben informada no tindrà tots els elements per consentir.Es considera que cal donar la informació més rellevant: aquells efectessecundaris més freqüents o aquells poc freqüents però potencialment greus. Calincloure també la informació de la no-intervenció (per exemple en la vacuna de la TV, el risc d’encefalitispost-vacunal, però també el risc, molt més elevat d’encefalitispost-xarampionosa)
Competència ocapacitat: una persona no competent no pot donar consentiment (en nadó o nenpetit és evident). En el cas del menor madur, aquesta ja és una altra història…
Llibertat: nodecidir sota coacció o manipulació

El consentiment ha de donar-se sempre?

Sí. Qualsevol actuació sanitàriarequereix consentiment del pacient o la família, encara que en la majoria decasos es dona com implícit. Per exemple, quan es pauta un antibiòtic o algunantihistamínic, informem del perquè és dona, la necessitat del tractament idels efectes secundaris més freqüents, i la família implícitament accepta.Aquest ja és un procediment de consentiment informat

"Toda actuación en el ámbito de lasanidad requiere, con carácter general, el previo consentimiento de lospacientes o usuarios. El paciente o usuario tiene derecho a decidir libremente,después de recibir la información adecuada, entre las opciones clínicasdisponibles." (LO 41/2002)

Cal consentiment en les vacunes? Verbalo escrit?

Com en qualsevol procediment sanitarical consentiment, però en la gran majoria de procediments el consentiment solsés necessari verbal.

“El consentimiento será verbal por reglageneral. Sin embargo, se prestará por escrito en los casos siguientes:intervención quirúrgica, procedimientos diagnósticos y terapéuticos invasoresy, en general, aplicación de procedimientos que suponen riesgos oinconvenientes de notoria y previsible repercusión negativa sobre la salud delpaciente.” (LO 41/2002).

Tal com reflexa la llei queda molt clarque cal, per necessari, per escrit en intervencions quirúrgiques, anestèsiques,procediments invasius (administració de contrasts...) i procediments d’altrisc. El consentiment implica informació, NO SIGNAR UN DOCUMENT. Si el pacientsigna però no ha estat informat, la signatura no té cap validesa. I el fet dedonar un paper no eximeix de la informació verbal.

En la resta de casos cal consentiment,però sols és necessari verbal: explicar la informació més rellevant (el perquèdel tractament, els riscs més freqüents o els potencialment perillosos). Lesvacunes no són procediments terapèutics sinó preventius, per tant lainformació hauria de ser ben clara, així també com el risc de no vacunar.

El risc de la vacuna difícilment es potinterpretar com “notòria i previsible repercussió negativa en la salutdel pacient”, amb la qual cosa difícilment entraria en la categoria deconsentiments que han de donar-se per escrit. En canvi seria important deixarreflectit en la història clínica que elpacient/família han estat informats.

Davant la negativa a una intervenció /tractament ...

Quan el professional sanitari proposiuna actuació, ja sigui vacuna o tractament o procediment, i els pacients ofamílies no acceptin, cal deixar-ne constància per escrit.

“Todo paciente o usuario tiene derechoa negarse al tratamiento, excepto en los casos determinados en la Ley. Su negativa altratamiento constará por escrito.” (LO 41/2002)

Entenc que molts cops ens quedem en laparet “burocràtica” de la teoria del consentiment informat, però em sembla quecaldria tenir molt en compte que el que reflecteix és la tendència de lespersones de ser agents actius en les seves decisions de salut, i aquest és unfactor molt positiu.

Més enllà queden molts dubtes:

Quan hem d’informar també a un menor i demanar el seu consentiment?
També els fàrmacs sense registre?
Existeixen excepcions al consentiment?

Em sembla que aquests temes, els deixaré per a noves reflexions...

Montse Esquerda

El camp de batalla

2011-12-10T08:30:00.000+01:00

Eltítol d’aquesta entrada l’he tret d’una sèrie de documentals de la TV. En ellsplantegen que depèn de les circumstàncies, el camp de batalla pot fer un gir de180º.

Ijustament això crec que és el que està passant, més ràpidament que poc a poc,amb les Xarxes Socials i el nostre dia a dia. En el meu cas en el món de la“Salut”.

Durant6 mesos he fet una enquesta a tots els “adolescents” que venien a la consulta.Són 100 enquestes fetes a nois/noies de 8 a 14 anys sobre els seus hàbits d’úsd’Internet. Bé que és una enquesta menor i que les dades són poc “publicables”,però m’han servit per a veure una mica com es “mouen” en aquest món mares/paresi fills/es.

Unclàssic és el fet que a la consulta, acompanyant els “pacients adolescents”,segueixen venint molt més les mares: 79% vs 21%. Pares i mares de entre 35 i 50anys. El 97% dels progenitors disposen d’ordinador a casa i el 96% de connexióa Internet. A remarcar que un 71% no disposa d’”Internet Segura”. 74% tenencompte de correu electrònic, repartit entre Gmail i Hotmail. Els pares/mares noxategen, i tot i tenir Facebook un 45%, tenen el compte obert per a poder“seguir” els fills/es (que evidentment no els agreguen com a amics i que enmolts casos són els mateixos fills els que han obert el compte als seus pares).Sols un 3% té compte a Twitter (la segona gran xarxa social en el nostreentorn). Quant al temps dedicat a l’”ordinador”: un 67% <1hora i un 25% “nohi dedico temps”. El 97% disposen de mòbil però només un 5% amb connexió aInternet.

L’enquestava ésser igual per a pares/mares i fills/es però amb una pregunta finaldiferent pels progenitors: “Si el teu fill/a et demanés de solucionar-li unproblema de configuració de la privacitat a Facebook, ho sabries fer?”: 67% NO.

Lesdades dels “adolescents” són: 97% ordinador, 96% connexió a Internet, 71% sense“Internet Segura” (possibilitat d’accedir a qualsevol tipus de contingut a laxarxa), ordinador a l’habitació: 26%, correu electrònic 84% amb majoria d’Hotmail,70%. Xategen el 78% (Messenger o Facebook) amb els amics (no ho fan ambprofessors/es ni entitats culturals, ...). Tenen Facebook el 65% (un 50’7% ambmenys de 13 anys en el moment de l’enquesta -edat “legal” per a obrir un compteen aquesta xarxa social- cosa que no vol dir que alguns tenen el compte obertdes de fa temps). Dediquen <1h al dia a “navegar-xatejar” el 60% i un 12% hofa >2h al dia. Gairebé tothom té webcam però només un 18% la utilitza. Un45% té mòbil (amb un 2% que disposa de connexió a Internet al mòbil).

Uncop contestada l’enquesta, als que disposaven de Facebook, els demanava sipodia “cercar-los” en aquesta xarxa social per a veure el seu perfil. Tots/esvan acceptar. El 50% no té cap tipus de privadesa (això vol dir que qualsevolusuari/a de Facebook pot accedir a tots els seus comentaris, fotos, dades delperfil, etc.). Allò més xocant era escoltar el comentari dels progenitors:“quan arribem a casa li direm al/la germà/na gran que t’arregli tot això”; benpocs varen fer la reflexió “és clar que m’hi he de posar per a entendre de quèva tot aquest món”.

Iaquí és on ve la reflexió del “camp de batalla”. L’aparició d’Internet hasuposat un canvi molt important en la manera de relacionar-se i treballar de lagent. La població pediàtrica (la família) què atenem també gaudeix d’aquestanova manera de relació amb els altres. Ens trobem en un moment en que la franjade població què visitem pateix allò que s’anomena “escletxa digital”; elsnens/es són “orfes digitals” (creixen a la xarxa sense els seuspares). I nosaltres, els professionals, de l’altra banda de la taula, tambévivim la mateixa experiència. Tractem amb població que no té el mateixparadigma de la comunicació i de la informació que tenim nosaltres.

Treballaramb unes eines i una dinàmica, un sistema, que no vol veure aquesta granrevolució ens pot dur a una pèrdua de connexió amb la població atesa. Això hoveig bastant clar amb els pares/mares més joves; és molt freqüent que emcomentin que han “cercat a Google” tal o qual dubte sobre la possible patologiadel seu fill. I jo no els puc respondre que no en facin cas, senzillamentperquè sé que aquest hàbit de recerca d’informació “gratuïta” a la Xarxa ja ésla forma de “saber” més estesa avui en dia.

Aixídoncs el “camp de batalla” ha canviat les seves característiques. Elsprofessionals teníem l’exclusivitat de les fonts d’informació “acreditades”.Les grans publicacions requerien una subscripció i no eren accessibles atothom. Però avui en dia la cosa és diferent. Són les mateixes grans editorialsles que ofereixen gairebé totes les seves publicacions de manera “accessible” iqualsevol les pot consultar. I són els mateixos “usuaris” els que “pengen” a laXarxa les seves impressions, reflexions i fonts d’informació sobre qualsevoltema de salut.

Hemde fer l’esforç d’entendre aquest canvi de paradigma i reorientar tota la feinaquè fem en el camp de la Salut per a que tots els nostres “usuaris” puguingaudir de llocs d’informació “acreditats” a la Xarxa. Però no tan sols això sino que hem de fer l’esforç, les Institucions han de fer l’esforç, de donarsuport a tots aquests/es professionals que es troben amb aquest nou model.Facilitar l’accés a Internet als Centres de Salut, implementar les novestecnologies de la informació i la comunicació com a forma de relació entre elsprofessionals (tant de l’àmbit de Primària com de l’Hospital), afavorir l’ús deles TIC’s en la relació amb el malalt, gestionar el treball sobre Salut aEscoles i Instituts d’una manera adient a les nova era digital, etc.

El“camp de batalla” ha canviat, gairebé de 180º. Els nostres pacients esperen denosaltres professionalitat i formació per a una bona prescripció en el sentitclàssic de la paraula però també ens demanaran “prescripció digital”: mésinformació sobre la seva patologia a la Xarxa.

Elque sí puc dir és que aquest nou escenari ha fet que molts pediatrescompanys/es de Lleida ens estem preparant per a encaixar aquest nou repte.

RamonCapdevila

@capbert

La realitat de les "altes capacitats" en nens i joves

2011-11-23T02:22:00.001+01:00

El proper dijous 1 de desembre, a la Sala Jaume Magre, es farà una taula rodona sobre les "altes capacitats" en la població pediàtrica.

Aquesta taula rodona s’adreça als professionals del món educatiu, estudiants, famílies i persones que hi estiguin interessats. L’objectiu d’aquesta taula rodona és reflexionar sobre la importància de formar a tots els agents implicats en el dia a dia de l’atenció als nens i joves amb altes capacitats de les nostres comarques.

Quina és la realitat de les altes capacitats? En un moment com l’actual, la crisi ens ofereix oportunitats de canvi, i aquestes oportunitats han d’ajudar-nos a veure en quin punt del camí ens trobem i què ens queda per recórrer.

Com en tot procés, ens hem de regir per uns paràmetres que garanteixin el compliment de l’objectiu marcat. Hi ha paràmetres econòmics, n’hi ha d’adaptabilitat a les circumstàncies, n’hi ha de qualitat i n’hi ha de personals.

Que els nens i joves amb altes capacitats no siguin fàcilment reconeguts, no vol dir que no hi hagi manera de reconèixerlos. Simplement significa que es requereix més temps i més esforços per fer-ho.

Una societat que anhel·la tenir adults feliços és una societat que concep la salut com el benestar físic, psíquic, emocional, social i també intel·lectual de l’individu.

Més informació a fanjac Lleida

Habilitats per a una vida saludable (iIII; 6-10)

2011-11-18T12:57:00.001+01:00

En aquesta última entrega (la tercera) de les Habilitats per a una vida saludable, acabem de repassar les recomanacions què fa la OMS respecte a les habilitats psicoafectives.

6. Solució deproblemes i conflictes

La vida diària porta de forma inherent certa càrrega de problemes iconflictes, no es poden evitar; es tracta d‘aprendre a manejar-los de formaflexible i creativa, identificant en ells oportunitats de canvi.

Els conflictes formen part de la pròpia vida i molts cops no es podenescollir, ens venen donats. Per aprendre a resoldre’ls cal saber trobaropcions, saber cedir i negociar, ponderar alternatives i conèixer que moltscops els conflictes són oportunitats de millora.

7 i 8. Pensament creatiu i crític

La nostra és una època que el filòsof Bauman ha definit com a societat líquida, és adir, una societat en què no existeixen criteris sòlids i fixes, sinó que totsembla relatiu, una societat en què existeixen diferents punts de vista idiverses formes de vida, i tots ells és donen per vàlids, essent alguns moltcontraposats, i que conviuen porta a porta.

Hem passat d’una societat de codi únic (amb una moralitatcompartida i valors acceptats de forma pràcticament unànime) a una societat decodi múltiple (amb formes diverses de considerar allò què és bo o dolent i ambvalors no necessàriament compartits). Aquesta és la nostra societat iés la societat en què hem d’ensenyar als nostres fills a viure.

El nen es troba doncs convivint en un entorn ambmissatges força diferents i moltes voltes contradictoris. El que a casa se lidiu que està malament potser que sigui el que a casa del seu millor amic esconsideri com a bo. O fins i tot no és rar que dintre de la mateixa família noes comparteixin pautes educatives entre pares i avis, per exemple, o fins i totentre pare i mare.

Una de les formes típiques de protegir al nen ésl’adoctrinament: repetir de formainsistent que allò que nosaltres considerem com a bo ho és i que la resta estàmalament. Criticar no és fomentar elpensament crític.

El més important és ensenyar a pensar críticament, es adir, amb discerniment: buscar argumentsd’una idea, ponderar les conseqüències a curt i llarg termini, saber veure lesincoherències d’algunes formes de viure, a saber llegir en la vida diària i enles nostres decisions allò què hi ha al darrere. Més que ensenyar al nen allò què és bo, ajudar-lo a entendre perquè és bo.

Per viure en el món actual cal activar la reflexió, doncssinó ens anem deixant portar: la publicitat, els Mass Media, les sèries televisives...

Saber pensar és una eina humana que ens ve de sèrie peròque no sempre s’utilitza. Cal aprendre a emprar-la. El pensament crític icreatiu és una habilitat cognitiva, així com amb les matemàtiques no aprendrema fer equacions si no sabem sumar o multiplicar, el pensament s’ha d’exercitar.Requereix fomentar l’anàlisi, l’avaluació de les situacions, la inferència,l’explicació de perquès, i l’autoregulació.

Ja ha passat el temps en què les coses eren bones perquèsí o perquè ho deia una figura de referència, ara ens cal saber argumentarperquè nosaltres en considerem algunes com a bones i altres no. Ensenyar als nens a argumentar és ensenyar-los apensar, a arriscar-se i qüestionar-se, cosa que serà imprescindible en unasocietat cada cop més complexa i amb pluralitat de valors.

9 i 10. Maneigd’emocions, tensions i estrès

Les emocions i sentiments no sempre es poden triar, peròsí que els podem canalitzar. Els nens, i força adults, viuen a la deriva de les seves emocions, delque els ve en ganes de fer o no. El maneig d’emocions es refereix a que hemd’ésser capaços d’identificar les nostres emocions i intentar de donar-los-hiuna sortida vàlida.

Ensenyar als nens a tolerar les petites frustracions deldia a dia, a controlar la ràbia, a assumir els errors o decepcions és una tascadel dia a dia. Ajudar-los a identificar les emocions, a posar-los-hi nom és unprimer pas; poder expressar-les ajuda a canalitzar-les. Però desprès cal poderassumir-les, sobretot quan són negatives i per això cal l’exemple dels adultsper ajudar a l’autocontrol.

Lavida en general, i sobretot en la societat actual, comporta també una càrregade tensions i estrés. Aprendre a conviure amb l’estrès i les dificultats inherents a la vida seriaun dels grans reptes.

Montse Esquerda

Habilitats per a una vida saludable (II;1-5)

2011-11-06T23:25:00.002+01:00

Les dimensions del desenvolupament humà requereixen unprocés d’aprenentatge, interactiu, personal i evolutiu. No podem oblidar quetotes les habilitats, incloses les afectives i les ètiques, també s’aprenen, esdesenvolupen, o a l’inrevés, si no hi ha un procés adequat d’aprenentatge podenquedar atrofiades. Cal tenir molt en compte que “el desenvolupament humà és unprocés no garantit per la nostra herència genètica, sinó que depèn de la interacciói de l’ambient”.

Tradicionalment l’educació s’ha basat molt en eldesenvolupament de la intel·ligència, però poc en l’afectivitat; la felicitat iadaptació en la nostra vida dependran molt més del bon maneig afectiu i èticmés que en la part cognitiva.

Per tot això anem repassant les recomanacions de la OMSrespecte a habilitats psicoafectives.

1. Auto-coneixement

Ja al temple de Delfos, el més important dels templesgrecs, hi havia un epitafi a l’entrada que hi deia: “coneix-te a tumateix”, i aquest era el camí peradquirir la màxima saviesa.

El coneixement d’un mateix, dels propis recursos,debilitats, fortaleses, actituds, gustos i disgustos és el punt fonamental per aconstruir la pròpia identitat. Tenirconsciència que tenim fortaleses però que també tenim debilitats és un delsfactors claus en poder ajustar i crear un projecte vital saludable. Aquestafita difícil d’assolir, no sols en nens sinó també en adults, és vital enl’educació en valors.

Cal ajudar al nen a descobrir i identificar el propi temperament.El temperament és molt innat, bastant fix i intervé en molts aspectes de lapròpia vida com l’habilitat per adaptar-se, l’estatd’ànim, la intensitat de reacció, el nivell d’activació i la regularitat. Pelmateix fet de ser innat fa que sigui difícil de canviar, però no impossible.Però sense un coneixement d’un mateix és impossible.

Això significa ajudar al nen a descobrir com se sentdavant certes situacions, com acostuma a reaccionar, quan és més fàcil ques’enfadi, les seves capacitats positives i les seves negatives.

A vegades en aquesta tasca ens centrem molt en les partsnegatives: “ets poc treballador”, “sempre fas la feina a darrera hora”, “sino estic a sobre no fas els deures”. Ajudar a identificar no és criticar,sinó fer donar compte al nen, d’ alguns dels trets propis i relacionar-ho ambalguna de les dificultats que això comporta. Això unit a que també ajudarem aidentificar les capacitats positives.

Significa també ajudar-lo a posar nom a les sevesemocions: el nen no necessàriament identifica bé el què li passa; molts cops téuna “nosa” a la que no sap posar nom i el fa sentir malament. Poder posar aaquesta “nosa” el nom de tristesa, por,angoixa, vergonya, ràbia...serà clau per poder manejar-la bé.

El fet de conèixer-nos millor ens pot ajudar a construir valors superiorscom són la recerca del propi sentit de la vida, en relació als altres i al mónque ens ha tocat viure.

2. Empatia

La segona de les característiques importants en el desenvolupamentemocional és l’empatia, saber-nos posar en la “pell d’una altra persona”,entendre als altres, reconèixer les emocions i sentiments que pot sentirl’altre, per a intentar comprendre les motivacions i raons de l’altre.

L’empatia suposa que entrem en el món de l’altre i intentem veure les cosesdes del seu punt de vista, que intentem imaginar què és el que sent i com hoviu.

L’autoconeixement del que parlàvem al primer punt es pot arribar aconvertir en egoisme sense l’empatia, estar solsament centrat en un mateix,sense tenir en compte els altres. La finalitat de conèixer-se un mateix demanera millor és per a saber comreacciono davant de les situacions per a poder ajustar-m’hi més bé.

L’empatia és difícil perquè representa sortir d’un mateixi intentar veure les coses i sentir-les com les sent una altra persona, perquèsignifica deixar de pensar en un mateix com a centre del món i situar-te en unaperspectiva de segona línea. Des de ben petits podem ensenyar als nens a pensaren els altres, pensant en com es poden sentir els altres davant algunasituació, a canviar de perspectiva (“com et sentiries tu si t’hagués passatcom a...”, “que faries si et trobessis en la situació de...” ). Aquestacapacitat és molt difícil de desenvolupar en els nens més petits doncsacostumen a estar molt centrats en sí mateixos però és imprescindible anar-ladesenvolupant doncs no apareixerà en tots per sí sola.

3. Comunicació assertiva

L’assertivitat és la capacitat de saber expressar el queun mateix pensa, sent o necessita, fent-ho de forma adequada, sense trepitjarels drets ni sentiments dels altres. És de fet una habilitat força desconeguda.

En els mitjans audiovisuals o també en la realitat, elmodel que es veu molt sovint per reivindicar els propis drets i resoldresituacions és el model agressiu. De fet, de forma natural molts nens responenamb agressivitat quan senten que no se’ls respecta, per exemple, quan al parcun altre nen els pren la pilota o quan demanen alguna cosa.

Una altra forma de resposta que es dona molt sovint és lainhibició: alguns nens no saben respondre davant una amenaça d’altres nens iadopten una actitud passiva, de fugida, s’amaguen.

Ni una ni altra actitud són massa adequades, l’agressivaperquè acostuma a provocar un augment de violència o el rebuig per part delsaltres, i la inhibida perquè provoca que es perdi el respecte a la persona ipot desenvolupar una baixa autoestima.

La comunicació assertiva se situa al mig i inclou saberdir les coses de forma correcta, amb un to de veu controlat, saber-se defendresense agredir, ser clars, saber dir no i també saber reconèixer el propiserrors.

Però per sí sols els nens no desenvoluparan una forma decomunicació assertiva. Els adults som en aquest sentit models clars i directes:per ensenyar els nens a ser assertius cal mostrar-los com els adults ho podemser. L’assertivitat va molt lligada a l’autoconeixement i l’empatia doncsrequereix saber escoltar els nostres propis sentiments i també poder reconèixerels sentiments dels altres.

4. Maneig relacions interpersonals

Les relacions humanes són força complexes, font demúltiples conflictes en la nostra vida familiar i social. Saber establirrelacions humanes interpersonals i saber conservar-les és una habilitat forçacomplexa.

En aquesta destresa hi ha dos aspectes claus: el primer saber iniciar,mantenir una relació però també saber acabar-la quan sigui necessari. El segon és aprendre a relacionar-se de formapositiva.

L’exemple dels adults en el maneig de les situacions de la vida diària ésla font principal del modelatge de la conducta dels nens. Com són les nostresrelacions? Són sanes o acostumen a estarenterbolides? Quines actituds tenim enfront els que ens envolten? És important ser conscients de com manegemles nostres relacions interpersonals doncs els nens ens imitaran i ho emprarancom a model.

5. Presa de decisions

En general, acostumem a valorar les decisions en blanc onegre, a ser molt polars. És important ensenyar als nens que davant d’una decisió pot haver-hidiferents formes d’actuar, que cal avaluar les diferents possibilitats de cadadecisió, a valorar els factors, motivacions, necessitats i conseqüències de lesdiferents opcions.

Els nens acostumen a ser impulsius i amb una molt baixa tolerància a lafrustració, acostumant-se a prendre decisions basades en gratificacionsimmediates. Sols si els ensenyem a ponderar bé les conseqüències i lesoportunitats, els ensenyem a decidir.

Continuarà.

Montse Esquerda

Habilitats per a una vida saludable (I)

2011-10-13T00:06:00.001+02:00

Quan parlem d’”Habilitats per una vida saludable”, amb untítol tan suggerent hom espera trobar-hi les propostes clàssiques amb lesrecomanacions sobre alimentació, exercici físic, prevenció tabaquisme o d’exposicióal sol. Però ens trobem amb la sorpresa que l’OMS, per allà els anys 90, vaeditar un programa sobre les capacitats per portar una vida saludable i lesdefinia com:

Habilitats per adoptar un comportament positiu quepermeti abordar els desafiaments de la vida diària i mantenir un estat debenestar mental mitjançant un comportament positiu i adaptable en la interacciócon les altres persones i amb l’entorn social i cultural. Quasi res!

Aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a afrontarels desaafiaments de la vida i relacionar-nos sanament amb els altres.

Em sembla que a tot@s ens encantaria poder preparar alsnostres pacients (i als nostres fills, és clar) per saber afrontar allò que elsportarà la vida. Des de l’àmbit psicològic, existeixen una sèrie d’actituds ovalors que ens permetran una bona adaptació i una protecció enfront al que enspassa a la vida, i crec que aquests valors tenen un efecte saludable no tansols a nivell individual sinó també social. De la mateixa manera que hi haaliments poc sans, hi ha valors molt poc saludables i que al llarg de la vidaens comportaran força problemes, entre altres, de salut. Com molt bé resumiaErich Fromm, “les necessitats psíquiques fonamentals de l’existència humana hand’ésser resoltes de manera que l’home no emmalalteixi, així com les necessitatsfisiològiques s’han de satisfer per a que no mori”. La diferència en que es resolen lesnecessitats psíquiques dona lloc a diversos graus de salut mental, tant a nivellindividual com a nivell social.

Sembla paradoxal que en una societat com la nostra, ons’havia arribat a quotes de benestar material molt elevades (fins la crisi),això no s’havia traduït en una millora de la percepció de benestar. No podemoblidar que el consum de psicofàrmacs, sobretot els antidepressius, és el que“més creix“ en la despesa farmacèutica, o que ja s’anomena a la depressió com a l’epidèmia del segle XXI. Estarem segurament d’acord en que la forma en què resolem les necessitats psíquiques a la nostra societat no està ben resolta.

L’OMS va triar 10 capacitats com aquelles habilitatsnecessàries per adoptar un comportament positiu que permeti abordar elsdesafiaments de la vida diària. Aquesta tria pot ser vàlida per intentar feruna aproximació a aquella maduresa emocional que ens agradaria.

1. Auto-coneixement

2. Empatia

3. Comunicacióassertiva

4. Maneigrelacions interpersonals

5. Presa dedecisions

6. Solucióde problemes i conflictes

7. Pensamentcreatiu

8. Pensamentcrític

9. Maneigd’emocions

10. Maneig detensions i estrés

Com sempre en pediatria,no és sols qüestió de transmetre-ho als nens, sinó és també i principalmentqüestió, que els adults de referència ho tinguem assolit.

Continuarà...

Montse Esquerda

Flor de neu

2011-09-02T20:00:00.001+02:00

Edelweiss o flor de neu és el nom popular de Leontopodium alpinum. És una flor difícil de trobar que solament creix a zones de gran alçària. Tot i una aparença fràgil és una flor molt resistent justament perquè és capaç de viure a més de 3.000 metres i amb dures condicions climàtiques. A casa nostra, és als Pirineus on podem tenir la sort i la grata sorpresa de trobar-ne.

La fascinació de la descoberta d'una flor de neu, aquest final d'estiu, m'ha emocionat de debò. Vaig rebre un correu electrònic informant-me de l'esdeveniment i ...

Estic parlant del naixement de la nova web de Pediatria dels Pirineus. A mi, el seu símbol em recorda una flor de neu.

És un lloc web "amigable" (allò que tant es diu ara d'una "interfície amigable") ja que no costa gens copsar la idea general del lloc i accedir als continguts.

Els professionals que hi ha darrere del projecte ja fa temps que estan revolucionant el concepte d'atenció pediàtrica en una part del Territori català, la comarca de l'Alt Urgell. Històricament "aïllada" dels gran nuclis de població i serveis, progressivament ha anat assolint millores en tots els àmbits. I des de fa pocs anys, en l'atenció pediàtrica, ha fet un salt qualitatiu important.

Acceptar el repte de "fer de pediatr@" en una comarca com l'Alt Urgell descriu bé el tarannà dels professionals que hi treballen.

A l'era actual, era de les TICs, el neixement de la seva plana web i tots els serveis que hi ha incorporats (disposen de "consultori virtual"!) és una molt bona notícia i ens ajuda a entendre que la relació amb les persones (els usuaris de la salut) evoluciona cada dia. El grup de pediatres de Pediatria dels Pirineus ho ha entès perfectament i no s'ha quedat enrere en aquest canvi de paradigma.

Des del del grup de Pediatres de Ponent volem reconèixer aquest esforç titànic i donar tot el nostre suport a la iniciativa, alhora que ens servirà de referent per a continuar treballant en qualsevol camp que pugui aportar millores en l'atenció a tota la població pediàtrica de casa nostra.

Felicitats i una abraçada a tot l'equip!

Ramon Capdevila @capbert

Bioètica i pediatria

2011-07-08T18:57:00.000+02:00

Pot prendre decisions sanitàries un menor? Quan cal aturar un tractament en un nen greument malalt? Cal informar-lo davant una malaltia de mal pronòstic? Com ens plantegem els límits de la viabilitat d’un prematur? Hi ha consideracions concretes a tenir en compte quan investiguem en nens?

Aquestes i altres qüestions de bioètica ocupen pàgines i portades als mitjans de comunicació, i els pediatres ens formem l’opinió molts cops pels comentaris de la premsa. Hi ha poca literatura científica que s’ocupi directament dels dilemes ètics en la pràctica pediàtrica.

Ha sortit recentment un compendi de “Bioètica y pediatria. Proyectos de vida plena”. Coordinat per Manuel de los Reyes i la pediatra Marta Jacob, recull 80 temes amb 124 autors.

És un llibre que ofereix informació i reflexió. Des dels primers capítols en que hi trobem una introducció a la bioètica i a la deliberació, es va passant pels diferents interrogants que ens trobem en l’exercici de la pediatria. La Pediatria ofereix aquell punt diferencial en què es tracta des d’un perspectiva diferent en la relació: s’hi ha d’incloure el nen, els pares i el professional.

És un llibre de lectura i de consulta que compleix plenament els objectius que pretenia: “hacer aflorar los problemas que subyacen en cada situación y circunstancias concretas y obviamente ayudar a pensar y/o decidir con mesura, argumentación y prudencia".

És un llibre complert i únic, que pot servir de lectura i reflexió en aquests dies estivals, o tenir-lo de referència de consulta.

Montse Esquerda

II Blogosfera Sanitària: #2CBS

2011-06-26T01:07:00.007+02:00

A Madrid, els dies 17 i 18 de juny de 2011, ens vam tornar a trobar un munt de gent que ens passem bona part del dia pensant i compartint idees sobre com “modelar” qualsevol aspecte de la sanitat a la xarxa.

La sensació de trobar-te amb la gent amb qui piules sovint o llegeixes el seu bloc no deixa d’ésser estanya. Estranya perquè per molt que et presentis i donis el teu nom, segueixes essent el teu avatar, i ells/elles també.

En aquesta ocasió, pediatresdeponent, ens vam alliberar una mica i vam fer una presentació Prezi en un format Pecha Kucha, i, juntament amb un grup de pediatres d’arreu vam fer un taller sobre TIC’s i Pediatria. Personalment vaig sortir molt content del taller i encara més content de la manera de preparar-lo. Durant un mes, i en un entorn de Google groups, vam anar aportant idees i lligant-les. Tot a distància i sense conèixer personalment els altres col·laboradors. El primer dia de congrés, ens vam reconèixer i, després d’unes encaixades que crec sinceres, ens vam “reunir” per acabar de polir el taller.

Els participants es passejaven amunt i avall de l’auditori conscients de que en qualsevol moment podien ser interpel·lats per algú que tenia interès a conèixer el seu projecte o per a rebre una felicitació per tal o qual post. I és aquesta una diferència bàsica amb els altres congressos sobre medicina o pediatria; hi ha massa “ponent” que imparteix doctrina, massa “expert” inaccessible, massa.... . I els assistents a aquest tipus de reunió ho saben.

Amb el Jesús (@jmartinezal), l’Amàlia (@lamamapediatra), el Rubén (@rubengp) i la Isabel (Maynet) vaig fer un pas més en aquesta nova forma de treballar. L’era de les tecnologies de la informació i de la comunicació ha esclatat i es tracta de no desaprofitar el temps. Hi ha molta gent que té ganes de fer coses i idees meravelloses que ens poden ajudar a fer que la salut en general i la pediatria en particular millorin en molts aspectes.

Fins a la propera Blogosfera ens queda un any per endavant per a seguir engegant i consolidant projectes!.

Ramon Capdevila @capbert

Salut sostenible: crisi o canvi de model

2011-06-21T00:34:00.001+02:00

Els temps de retallades no són sols temps de crisis sinó que poden ser temps de discerniment. Provenim d’un model d’assistència sanitària que ens els darrers 20 anys ha sofert un canvi explosiu: el fet d’associar salut amb benestar ha fet que moltes persones demanin al sistema sanitari, no la salut coma tal sinó el benestar. Així s’ha considerat l’assistència sanitària com un dret absolut, com un bé de consum i fins i tot com un bé de desig.

Com bé comenta Diego Gracia, “s’ha acabat l’època en que els fins de la medicina els fixaven els metges: la malaltia com lesió, disfunció, infecció...Ara la salut i la malaltia la defineixen els ciutadans, amb un criteri tan emotiu, utòpic i irresponsable como el de “perfecte benestar físic, mental i social”. No cal dir que això no pot acabar bé. Un fi irreal i irrealitzable no pot portar més que a la frustració i al fracàs, individual i col·lectiu. Sols així es pot explicar la immensa frustració que avui existeix al voltant del món de la medicina”. I això era abans de la crisi...

Hi ha models alternatius?

Callahan, prestigiós bioeticista i president del Hastings Center, ens aporta el terme de “salut sostenible” o “medicina sostenible” que seria aquell benestar raonable o prudent, que té molt en compte els valors que hi ha sota el concepte de salut. Tal com comenta “la visió de la medicina infinita, sense límits, no es pot finançar amb uns fons limitats. Allò que hem de redefinir és la idea de progrés de forma que sigui assequible a llarg termini, i per la qual cosa igualment accessible per a tots, un progrés que tingui, com model, una visió finita de la medicina i de l’assistència sanitària. La visió d’una medicina finita, amb uns fins i unes aspiracions limitats, haurà d’incloure uns quants ingredients.”Aquesta meta sembla ser una meta assolible pel sistema.

Segons Callahan hi ha una sèrie d’aspectes que hauríem de poder-se limitar o canviar, no sols els professionals sinó tots com a societat:

· Els intents de buscar solucions mèdiques a tots els problemes de la vida, tant si venen a través de medicaments o d’altres intervencions.

· Els intents d’augmentar contínuament la provisió de tecnologies noves, limitant-les únicament a aquelles que demostren uns beneficis importants a un preu assequible.

· Desconfiar de les idees mèdiques utòpiques: tenir exactament el tipus de fill desitjat, perllongar l’esperança de vida indefinidament; inventar medicaments que ens ajudin a eliminar alguns de los patiments propis de la vida

· Els intents científics, mèdics o comercials de convèncer-nos de que no hi ha res més important que més i millor salut. La forma com vivim la nostra mortalitat i la malaltia, així com l’acceptem, és igual o més important que gaudir d’una bona salut. La bona salut no serveix de massa en una societat defectuosa; però, la malaltia es pot tolerar millor en una societat sana.

Però realment Callahan no parla de crisis del model sanitari (que potser ja n’hi havia abans de “La crisis”) sinó que ens atansa a un nou paradigma, a un canvi de model de com entenem la salut: no com a estat perfecte de benestar físic, psíquic i social, sinó com salut acceptable i sostenible.

Quasi res!

Montse Esquerda

Publicat en un dels Quaderns de la Fundació Grifols. En podeu llegir més a: http://www.fundaciogrifols.org/portal/ca/2/7353/ctnt/dD10/_/_/37gb/17-El-bien-individual-y-el-bien-común-en-bioética.html

“Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”. Brazelton i Greenspan.

2011-06-09T00:33:00.000+02:00

Una de les reflexions més encertades que s’ha publicat darrerament sobre maduració infantil és un treball realitzat conjuntament pel un dels pediatres més prestigiosos i estimats, l’americà Thomas Brazelton, conjuntament amb un reconegut psiquiatre infantil, Stanley Greenspan. Plegats van redactar un text que sorprèn per la senzillesa de les seves aportacions i parla d’aquelles necessitats irreductibles del nen, traduït com “Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”.

Molts cops ens plantegem quines recomanacions podem donar per a afavorir el desenvolupament del nen. Els autors identifiquen set necessitats bàsiques de la infància. Quan aquestes necessitats estan suplertes, proporcionen al nen la base sobre la que es construiran les seves capacitats intel·lectuals, socials i emocionals podent arribar a la plenitud d’allò que pot arribar a ser:

Relacions constants de cura: és la necessitat de relacions afectives estables, la de sentir-se estimat i cuidat de forma constant És allò més important pel desenvolupament emocional i intel·lectual. Com comenta Brazelton, “no podem experimentar emocions que mai hem tingut, no coneixerem la experiència de consistència i intimitat de l’amor estable a menys que haguem tingut aquesta experiència amb algú en la nostra vida”. En nen que ha estat comprès i estimat serà capaç a la seva vegada de comprendre i estimar.

Protecció física, seguretat i reglamentació: Des de que estan en el úter, fins tota la infància, els nens necessiten un entorn que els proporcioni protecció del dany físic i psicològic o exposició a la violència.

Experiències acords a las diferències individuals: Cada nen té un temperament únic i es desenvolupa en un entorn diferent. Adequar les experiències a la naturalesa individual del nen evita problemes d’aprenentatge i de conducta i permet al nen desenvolupar el seu ple potencial. Sense comparar-lo amb els germans o sense etiquetar-lo per les etiquetes de què “hauria de ser”

Experiències apropiades al nivell de desenvolupament: Els nens necessiten cures adaptades a l’etapa de desenvolupament en què es troben. Les expectatives poc realistes poden obstaculitzar el desenvolupament del nen. Molts cops es demana als nens fites que per edat o per nivell de desenvolupament no poden assolir.

Fixar límits, estructures i expectatives: Els nens necessiten estructura i disciplina. Necessiten disciplina que els condueixi a fixar interiorment els seus propis límits, canalitzar la seva agressivitat i buscar la solució pacífica dels problemes. Els límits externs són imprescindibles per a autoregular-se.

Comunitats i cultura estables de suport: Per a sentir-se complets i integrats, els nens necessiten créixer en una comunitat estable. Això vol dir, una continuïtat de valors en la família, grup d’amics, religió i cultura, així com una exposició de respecte a la diversitat. Un adult pot ser capaç de viure amb valors molt contraposats entre la societat i casa però un nen precisa un entorn que doni missatges no contradictoris. Com diu el refrany africà, “per a educar un nen fa falta tota una tribu”.

Protecció del futur: el nen necessita societats amb perspectives de futur.

Un llibre imprescindible per a pediatres i tots aquells que treballen o conviuen amb nens.

Montse Esquerda.

Indigneu-vos!

2011-05-24T22:55:00.000+02:00

La Pediatria serà sempre social, atès que, també sempre, les causes són socials, i les conseqüències, pediàtriques. Així, doncs: Indignem-nos!

Hi ha qüestions supèrflues i obviables, en el nostre exercici pediàtric?, es pregunta el nostre grup de la “Maleïda crisi”. Sí: tot allò que ens robi temps a l’atenció personal, plena i directa als infants i a les famílies que l’Organització, la vida, ens posa al davant!

Fa pocs dies, mentre em barallava, al CAP, amb l’ordinador tossut que no volia lliurar-me la recepta i la petició que li demanava, una mare em deia:

- “Com és que no posen ningú més amb la cua que Vostè cada dia té?. N’hi ha per indignar-se!”

- “Jo també m’ho pregunto, senyora. I sí, estic indignat!. Com m’ho podria fer per explicar-li-ho. A veure si me’n surto i m’entèn. Sóc dels que creu que una bona relació és aquella que ens permet mirar-nos fit a fit, ulls amb ulls. Aquella que permet que els seus ulls trobin els meus i els meus els seus. Aquella que permet que les seves paraules no solament siguin sentides sinó també escoltades per les meves orelles, i també a l’inrevés. I cal que això pugui fer-se sense interferències, sense interrupcions, sense formularis ni pantalles d’ordinador a omplir mentre jo els tinc a Vostès ací a la consulta. Amb el temps suficient, doncs. I amb l’interès posat en Vostès. No en aquells que em demanen que tingui ben registrades totes aquelles dades que els serviran, a ells, per cobrar unes DPO’s de directiu, de directiu eficient en tenir domesticats els seus nous esclaus del segle XXI (1). ”

- ”Escolti : què és això de les DPO’s?”, pregunta la mare.

- “Si li hagués d’explicar això em sembla que els de fora es queixarien més del que ja s’estan queixant ara (en aquest moment un nen petit obre la porta i entra i la seva mare entra al seu darrera, es fa la discreta, i li diu “Encara no ens toca. De seguida acaba el metge “). Sap que s’aconsella que un pediatre no hauria d’atendre més de 800 pacients si no vol estar sobrecarregat i a risc de patir una apagada?”

- “Ah, sí ? I quants en té, Vostè?”

- “Jo ja m’apropo als 1200. Però hi ha companyes i companys que depassen els 2000!”

- “És indignant!”

- “Sí. Jo també ho crec. I li asseguro que si no fos aquí, atenent-los a Vostès, m’agradaria ser a la Plaça Ricard Vinyes, a Lleida, i acampar amb tots els que, per mil i un motius, estem d’allò més indignats!”

« Indigneu-vos! » (*) de Stéphanne Hessel. Pròleg de José Luis Sampedro. Ed Destino (10 euros per 60 petites pàgines de lletra grossa però de contingut, com la realitat ens demostra, trascendent)

Nota : Deixeu per una estona la nostra web i aconseguiu i llegiu-vos aquest petit llibre (*). És el gra de mostassa que Stéphane Hessel ha plantat en el terreny fértil de la consciència lúcida, davant la injustícia que el mal anomenat progrés ha portat al nostre primer, d’un únic i maltractat món. I que està donant el fruit primaveral d’una revolta pacífica i il·lusionadora. El pròleg de JL Sampedro: deliciós i enriquidor!

Fa uns dies ens parlaven al CAP de la Triple UBA (metge/ssa-infermer/a-administratiu/va en equip). Propaganda electoral dels directius que volen seguir fent punts? Algú m’explicà, ja fa un cert temps, que als països nòrdics el pediatre té a la consulta una administrativa que registra tot allò que ell li diu. Ell fa de pediatre i ella d’administrativa. Cadascun d’ells fa allò per al que està preparat, amb ple contingut de la seva feina. Massa sovint, aquí, perdem el temps amb qüestions formals que no dominem, i no podem, en canvi, aplicar tot el saber i contingut que desitjaríem i al que les famílies tenen dret . D’això, de no poder arribar, per problemes socials externs, allà on es podria i es voldria arribar, se’n diu “estrès ètic”.

(1) Nieto Conesa A. Los pediatras y las nuevas formas de esclavitud en el siglo XXI. El síndrome de burnout y el tratamiento legal de un atentado contra la dignidad de las personas. Pediatría integral.

Francesc Domingo i Salvany.

Balaguer, 21 de maig de 2011

Diada de reflexió i d’acampades d’indignació.

.... i molts/es altres pediatres de pediatresdeponent!

TIC content@, alehoop!

2011-05-08T01:12:00.001+02:00

Aquest és el títol de l'últim missatge de correu que hem rebut tots els que formem part de pediatresdeponent.

El missatge l'ha escrit la Lídia, que, tot i estar de guàrdia, ha tingut la necessitat de comentar amb tothom un sentiment que també comparteixo.

Amb ella vaig tenir el plaer de viatjar fins a Berga el passat divendres dia 6 de maig a fer una presentació en una jornada de medicina. Es tractava de la I Jornada de Medicina Rural. Jornada organitzada per la CAMFiC i la Societat Catalana de Pediatria, amb l'apadrinament del Dr. Vilardell (President del Col·legi de Metges de Barcelona). El col·lectiu peidatresdeponent va ésser convidat a participar-hi ja que treballem en un territori d'una elevada dispersió geogràfica i amb un component rural molt important.

El perquè del missatge escrit i rebut és molt senzill d'explicar. Vàrem disfrutar molt!. I vam gaudir perquè portem molt temps treballant en un projecte què té un potencial BRUTAL, INACABABLE (com diu la Lídia en el seu correu). El projecte de pediatresdeponent.

Com podreu veure en l'enllaç que us adjuntem, el projecte va néixer de dos persones que un bon dia van manifestar als seus col·legues que "s'havia de fer alguna cosa a la pediatria de Lleida". I perquè aquest missatge va trobar el terreny adobat en els seus companys/es. Des de llavors, fa un any i mig, una feina constant de creació, argumentació, constitució, seducció i molts i moltes més "iós", ha aconseguit que ja no hi hagi marxa enrere o via morta per tot allò què hem creat.

Sentir (amb els cinc sentits) allò que la Lídia i jo vam sentir el passat divendres és difícil d'explicar. Com molt bé diu ella vam SACSEJAR a bona part de l'audiència i la sensació de bona feina i d'idees fresques es va mantenir a la sala durant la resta de la Jornada.

Gràcies Lídia per la meravellosa primera part de la presentació i gràcies a tots els/les pediatresdeponent per l'equip què estem consolidant.

Pediatresdeponent Berga on Prezi

Felicitats pel premi!

2011-04-05T23:28:00.000+02:00

Un professional de la salut de les nostres terres acaba d'ésser premiat amb el Premio Accu-Consult de Roche.

Ell és en Miquel Flores. Treballa al CAP de Balàfia com a infermer de pediatria, des de fa molt temps. La seva altra passió és el dibuix i especialment si està lligat a la docència i formació. Alimentació-Nutrició, Diabetis, Sexe jove, són algunes de les seves cartes de presentació.

En aquesta ocasió ens presenta un conjunt de 10 fitxes per a acolorir i retallar, amb dibuixos relacionats amb aspectes bàsics de la diabetis. "Mi primer material: colorea, recorta y hablamos" és el títol del projecte premiat. La informació està especialment adreçada a la població pediàtrica que debuta amb diabetis a una edat molt precoç (4-6 anys).

Si teniu una estona, navegueu per la seva plana web i atureu-vos a contemplar la seva variadíssima obra.

Enhorabona, Miquel!.

"Screening i equip multidisciplinari"

2011-03-27T00:06:00.000+01:00

En la última xerrada al COMLL del Curs de Formació Continuada en Pediatria, el Dr. Andreu Parareda, de l'Hospital Sant Joan de Déu, ens va parlar de càncer i pediatria. Una exposició plena d'imatges i conceptes bàsics i no tant, i alimentada amb les seves reflexions i neguits sobre el fet de fer un "bon" cribatge als pacients pediàtrics (i les seves famílies) per assolir un diagnòstic fiable i poder oferir el millor tractament.

Cada cop queda més clar que el treball en equip (multidisciplinari) en totes les especialitats mèdiques és la base dels millors resultats i la manera d'oferir el millor servei a la població en temes de salut. El pediatre, entès com el professional de la salut del nen@ i de la seva família, i més concretament el pediatre d'atenció primària juga un paper molt important en aquest treball en equip. La seva visió global del procés d'atenció al pacient i la seva qualitat d'especialista en Pediatria fan que sigui la figura que pot evitar que el gran engranatge de l'atenció sanitària es pugui encallar o aturar.

Us adjuntem la presentació a la que vam assistir el dia 23 de març:

El règim feudal del segle XXI, Islàndia i la Poesia d’avui (o aturem-nos un instant i respirem profundament)

2011-03-22T23:04:00.001+01:00

Fa pocs dies em va arribar un correu amb una presentació amb frases de José Saramago, en forma de petit homenatge a l’autor per la seva clarividència i les seves reflexions sobre el moment en que el nostre planeta viu. “El poder real és econòmic i per això no té cap sentit parlar de democràcia”. I algú ben proper a qui signa afirma que, cada quatre anys, quan votem, l´única cosa que fem és escollir quins administradors seguiran vivint de i essent vasalls dels veritables senyors feudals: els bancs. I el mateix Saramago apunta que “és hora de cridar, atès que si ens deixem emportar pels poders que ens governen, i no fem res per contrarestar-ho, podem ben dir que tenim allò que ens mereixem”.

Algú dirà que això és una utopia i que és solament fer volar coloms. Certament és difícil, però els islandesos ens mostren que un altre món és possible, ara i ací. L’article “La Revolución silenciada”, del professor de Filosofia de la Universidad de Zaragoza, Juan Manuel Aragüés, publicat el 17 de febrer passat (n’adjunto el text complet ) ens evidencia que allò que no interessa es silenciat pels mitjans de comunicació. Els islandesos ens mostren un camí diferent per sortir de la crisi, que no va pas per la via de demanar encara més impostos a la població per sanejar encara més els bancs, els senyors feudals que ens han portat on som. Tan senzill com dir prou i recordar que la política, i els que l’exerceixen, han d’estar al servei de la ciutadania, i no dels interessos d’entitats privades la voracitat, l’egoisme i la falta d’ètica de les quals són a l’origen de l’actual crisi.

Als que vivim en un benestar tan poc migrat com el nostre (malgrat les queixes) ens costa pensar en fer canvis massa sobtats. No fos cas que perdéssim el que tenim. Algú em dirà que un excés de rauxa ens portaria, potser, a ser imprudents. I no li dic que no. Però també cal tenir en compte que l’excés de prudència ens pot menar a ser traïdors de nosaltres mateixos i de la població de la que volem tenir cura. I sempre és bo recordar que en la Pediatria (social i de tota mena) les causes són socials i les conseqüències, pediàtriques. I és cert que, malgrat els esforços d’un excel·lent i abanderat webmaster que ens fa de consciència, i d’algunes i alguns seus col·laboradors engrescats, les i els pediatres de Ponent continuem fent solament la nostra viu-viu i estem essent deixats bastant de banda en les decisions pediàtriques catalanes. Estic segur que les noves tecnologies són un bon camí per trobar sortides a aquesta situació. Els canvis al Magrib en són una bona mostra. I és per això que, malgrat les meves limitacions en les noves tecnologies de la informació, vull posar el meu gra de sorra per a que aquesta empresa segueixi endavant.

Fa pocs dies, en un “Diario médico” vaig poder llegir, de passada , un titular que deia , més o menys: “No tardarem gaire a veure les conseqüències d’aquest treballar a preu fet a que ens obliga la retallada pressupostària i l’actual planificació sanitària”. Jo, particularment, ja fa mesos que m’adono de l’estrès ètic amb que estic treballant. Sé que podria atendre molt millor les famílies que s’apropen a la consulta, però les limitacions de temps i d’espai, ho fan impossible. I el treballar així pot menar fàcilment a errors que no haurien d’arribar i, també, al nostre desencant. Un company afirmava que és molt trist que amb l’engrescadora, i a voltes dura professió que exercim, aquells que haurien de servir de facilitadors més aviat utilitzen els clients interns en benefici del lluïment personal i escalador. I deixen de banda la salut mental dels professionals de trinxera, llur il·lusió i llur empenta.

No podem però tirar el barret al foc. I ens cal trobar aquells espais i aquells recursos que ens permetin asserenar-nos i relativitzar. Els infants i les famílies que atenem, i nosaltres mateixos, tenim la sort de viure en en un primer món econòmic el preu del qual ens porta a desastres que ens han de fer pensar.
Tant pel que fa a les pretensions ilimitades d’energia que volem (solament hi ha dictadors a Líbia?), com per l’admiració i la lliçó que la resposta de la població japonesa (que sap posar la prioritat en l’interès de la comunitat i del país, i no en l’individualisme en que massa sovint vivim) ens ha donat.

I avui, 21 de març de 2011, Dia Internacional de la Poesia, voldria que la triada poesia de Miquel Martí Pol, que m’ha fet arribar una companya nostra, ens serveixi per aturar-nos uns instants, sentir-nos respirar, i entendre que és pas a pas que hem de fer el camí. I voldria també que aquest poema servís com a petit homenatge a una persona que ha estat exemple de Servei a la Pediatria,a les famílies i als infants, i que, fa pocs dies, ens ha deixat. Gràcies pel seu mestratge, Dr Prandi!

Reconduïm-la a poc a poc, la vida

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents , sinó pel discretíssim camí

del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogits i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brolli de les pedres

d'aques temps nou que ara escolpim nosaltres.

Miquel Martí Pol

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 21 de març de 2011

“Abans de vacunar: passi per caixa”

2011-03-21T01:50:00.001+01:00

Doncs sí.

Des de fa uns mesos, a les 2 SAP de l’Àmbit Lleida de l’ICS, s’ha de pagar, per endavant, l’acte de vacunar si es tracta de vacunes no incloses en el calendari vacunal vigent de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta ordre neix del REIAL DECRET 1030/2006, de 15 de setembre de 2006 (BOE 222, de 16-9-2006.). Aquest Reial Decret “estableix la cartera de serveis comuns del sistema nacional de salut i el procediment per a la seva actualització”.

Tan important resolució, al menys a l'edat pediàtrica, ha estat explicada a la població amb uns petits fulletons informatius penjats a la porta de les consultes de pediatria de la província de Lleida. Els professionals, l’hem conegut, pel boca o boca o en el millor dels casos se’ns ha comunicat des de la direcció del nostre CAP.

Evidentment els usuaris (els pares dels usuaris) ens pregunten perquè s’ha de pagar l’administració d’una vacuna que ja els costa prou diners de comprar a la farmàcia. I en molts casos la resposta formal al·ludint a l’esmentat Reial Decret els deixa encara més desconcertats.

El calendari vacunal a Catalunya ve dictat per una comissió d’experts (Consell Assessor en Vacunacions) que avaluen quines vacunes l’han de conformar. Aquest calendari pot ésser diferent del calendari vacunal d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. I és el cas que actualment a Espanya hi ha 19 calendaris “diferents”. En alguns d’ells (Madrid i Galícia) s’inclouen vacunes que aquí els pares han de comprar a la farmàcia i pagar per a la seva administració. Tot i ésser un greuge comparatiu, el “sistema” permet aquestes situacions, i la població pateix el fet de viure en un o altre lloc.

La norma tampoc s’està executant de manera uniforme a tot el Territori català. Si es consulta amb altres col·legues pediatres d’arreu del país, en general no s’aplica aquesta “taxa” i inclús en molts casos és desconeguda.

Davant d’aquesta situació, el grup pediatresdeponent, va decidir posicionar-se i va redactar un document que va presentar a la Direcció de l’Àmbit d’Atenció Primària Lleida i als Serveis Territorials de Salut de Lleida el passat dia 2 de març de 2011. En aquest document manifestem la nostra disconformitat amb la situació generada. Us adjuntem un resum del punts exposats en el document redactat per pediatresdeponent (el document sencer el podeu trobar al web del grup):

El grup pediatresdeponent, agrupació de pediatres de la província de Lleida que treballem a l’ICS i altres empreses proveïdores de la sanitat pública i privada,

EXPOSA

Que tal i com queda explicitat en el Protocol d’Activitats Preventives i de Promoció de la Salut a l’edat pediàtrica (PAPPS) del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la vacunació de la població pediàtrica constitueix un dels eixos fonamentals d’aquest protocol.

Que les polítiques de promoció i accés a la vacunació de tota la població han demostrat ser una bona mesura de promoció de la salut a fi de reduir clarament la incidència de malalties infeccioses.

Que les societats científiques (Societat Catalana de Pediatria, Asociación Española de Pediatria, Asociación Española de Pediatria en Atención Primaria, American Academy of Pediatrics, etc) i la OMS-GAVI recomanen la vacunació antipneumocòccica en els seu calendaris vacunals.

Que a tot el territori català no és uniforme l’aplicació d’aquest concepte de facturació a tercers .

Que no s’ha fet difusió d’aquesta mesura als mitjans de comunicació ni els professionals han rebut la informació necessària sobre la facturació per l’administració de vacunes. Aquest fet dificulta de manera important la seva acceptació per part dels usuaris, podent comportar queixes i malentesos.

Per tot això

DEMANA

Que es reconsideri la decisió d’aplicar el concepte de facturació a tercers pel que fa a l’administració de vacunes no sistemàtiques que, ara per ara, no estan incloses en el calendari vacunal del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El document es va presentar adjuntant-hi la signatura de 54 professionals de la pediatria. A l’hora de redactar aquest post encara no hem rebut cap notificació per part de les dos institucions sobre el motiu de l’escrit presentat.

P.D.: l’acte vacunal costa 7,8 €, que s’han d’ingressar en un compte de “la Caixa”.

CURS D'ACTUALITZACIÓ EN LACTÀNCIA MATERNA 2011

2011-03-16T00:57:00.000+01:00

Ja tenim a les nostres mans el programa del Curs d'Actualització en Lactància Materna 2011. Si el fullegeu veureu que és una oportunitat única per a poder escoltar i debatre amb professionals de primera línia en alletament natural.

El curs s'impartirà a la Sala d'Actes de l'HUAV de Lleida i està adreçat tant a professionals que tracten amb mares i nadons com a mares i pares.

Les conferències se celebraran cada 15 dies, en dissabte, començant el proper 2 d'abril.

A continuació us adjuntem un breu resum biogràfic dels ponents:

Juan Miguel Rodríguez Gómez és microbiòleg i treballa al Departamento de Nutrición, Bromatología y Tecnología de los Alimentos. Facultad de Veterinaria. Universidad Complutense de Madrid. Probablement el professional que més sap de la fisiopatologia de les mastitis durant l'alletament en dones.

Luís Ruiz Guzmán és pediatre, expert en lactància materna i impulsor de la iniciativa IHAN.

José Maria Paricio Talayero és el cap de Servei de Pediatria de l'Hospital Marina Alta, Dénia, Alicante; reconegut per la seva tasca com a coordinador de la plana e-lactancia.org , que dóna suport a resoldre multitud de dubtes sobre fàrmacs i alletament.

Mariana Vas Antúnez és Llicenciada en Psicopedagogia i Màster en Logopèdia i en Educació Infantil.

Adolfo Gómez Papí és pediatre neonatòleg al Servei de Pediatria de l’Hospital Joan XXIII i és coordinador de la Comissió de Lactància Materna d'aquest Hospital; membre del Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatria.

Alba Padró i Arocas és assessora del grup ALBA Lactància Materna, formada per la Federació Catalana de grups de Suport a l’alletament i IBCLC. És l'autora del bloc "Som la llet".

Les inscripcions es poden fer consultant la plana d'Alleta. Recordeu que si no sou socis/es us en podeu fer, aprofitant aquest esdeveniment, i podreu gaudir d'un millor preu a l'hora d'inscriure-us al curs.

Com podeu veure, doncs, un gran curs d'actualització que es fa a casa nostra, impulsat i organitzat per l'Associació Alleta i totes les seves col·laboradores.

Us recomanen molt l'assistència al Curs!

És realment una urgència?

2011-03-12T12:22:00.000+01:00

Us deixem penjada la presentació que el Dr. Mariano Plana (adjunt del Servei d'Urgències de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida-HUAV) va presentar el passat 3 de març. La xerrada, inclosa dins el Curs de Formació Continuada en Pediatria (en la seva edició núm. XXVIII !), va servir per a recordar la importància de la valoració inicial del pacient pediàtric que vé a urgències. El Dr. Plana va utilitzar casos clínics per a aplicar de manera sistemàtica el TAP (Triangle d'Avaluació Pediàtrica) i una i altra vegada, en la discusió del cas clínic, va quedar clar que, encara que molts cops de manera instintiva, és imprescindible avaluar, "TRIANGULAR".

Néixer abans de temps...

2011-03-05T00:43:00.000+01:00

(Foto de taringa.net)

Amb el títol "Seguiment del prematur extrem" el Dr. Jordi Garcia (HUAV de Lleida) va fer una exposició detallada del seguiment que requereixen aquests "petits pacients". Una població que cada cop assoleix majors taxes de supervivència i qualitat de vida gràcies als avenços de la neonatologia.
En aquesta tasca de seguiment, els pares també hi juguen un paper molt important. Ja sigui col·laborant activament durant la seva llarga estada a les unitats de neonatologia i afavorint que tant professionals com pares es beneficiïn d'aquest contacte, com en les visites posteriors a les consultes de neonatologia.

Pediatresdeponent a la xarxa; i ara a Facebook!

2011-02-21T00:22:00.002+01:00

Pediatresdeponent ja disposa de plana web a Facebook. Una eina més a la xarxa per afavorir que les nostres propostes arribin a tothom.
Recordeu que també tenim presència a Twitter i disposem de lloc web.
Us convidem a que fer-vos-en seguidors/es i a fer-nos arribar les vostres suggerències.

Favasses i pruïja.

2011-02-20T01:19:00.000+01:00

"Actualització en urticària" és el títol de la darrera xerrada dins del Curs de Formació Continuada en Pediatria que ens va oferir el Dr. Xavier Soria (adjunt del Servei de Pediatria de l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i col·laborador de dermatoweb).
Aiguabarreig d'imatges, guies de pràctica clínica i experiència personal per a presentar una patologia dermatològica que sempre angoixa molt a les famílies (què li ha produït l'al·lèrgia doctor/a?, no li farà cap prova per a saber-ho?) i que obliga als/les professionals a estar ben actualitzats per a no emprar tractaments amb nul·la o poca efectivitat.
Us adjuntem la presentació.

Sentit comú, una mica d'art i nocions de trauma-ortopèdia

2011-02-16T01:16:00.000+01:00

El dia 10 de febrer de 2011 vam assistir a una nova xerrada al COMLL en el context del Curs de Formació Continuada en Pediatria. Aquest cop, el Dr. Jaume Mas (traumatòleg de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida) ens va oferir una aproximació teòrica a les tècniques d'immobilització pels traumatismes més freqüents que ens podem trobar a la consulta diària.

La presentació es va acompanyar d'una demostració pràctica sobre la col·locació d'embenats, fèrules, imbricats i altres mètodes d'immobilització. La veguera a Lleida de la SCP es va oferir per a "patir" una fèrula de guix en el seu avantbraç i la posterior retirada amb la "serra mecànica".

El missatge final potser seria: "sentit comú, una mica d'art i nocions bàsiques de trauma-ortopèdia" per a poder oferir un bon servei als pacients pediàtrics que pateixen sovint "patacades" de tot tipus. Ep, i no tot s'hi val; avui en dia comptem amb bon material i molt variat per a aplicar aquestes immobilitzacions.

Aquí teniu la presentació de la xerrada:

Doctor@: el meu nen@ sempre té "pitos"!

2011-02-04T13:00:00.000+01:00

Una de les patologies més prevalents a l'edat pediàtrica ha estat el motiu de la xerrada al COMLL d'aquesta setmana en el marc del XXVIIIè CURS DE FORMACIÓ CONTINUADA EN PEDIATRIA 2011. En aquesta ocasió, la proposta de pauta diagnòstica s'ha realitzat de manera conjunta entre pediatres experts en el tema a nivell d'atenció primària i hospitalària. És aquesta col·laboració estreta entre tots els àmbits de la pediatria a les nostres terres la millor i única via per a que els nostres pacients i les seves famílies disposin de la millor atenció sanitària.

Tinc un pipí a punt de sortir!

2011-01-28T00:31:00.002+01:00

Tercera xerrada-conferència al COMLL del Curs de Formació Continuada en Pediatria. En aquesta ocasió, les doctores Martín i Ibars han fet un repàs exhaustiu del problema de l'enuresi a l'època pediàtrica.

View more presentations from pediatresdeponent pdp.

Superdotats...

2011-01-21T00:17:00.001+01:00

Dijous dia 20 de gener vam assistir a la 2a xerrada al COMLL del Curs de Formació Continuada de Pediatria 2011. En aquesta ocasió la Dra. Maria Viñolas Tolosa ens va introduir en el món dels nens/es d'altes capacitats ("superdotats"). Una conferència que ens ha servit per a conèixer una mica més aquest 20% de la població pediàtrica que en moltes ocasions passa desapercebuda o no sabem com "tractar".

Us adjuntem la presentació que ens va oferir i el lloc web de la Fanjac a Lleida.

Curs de Pediatria al COMLL 2011

2011-01-14T22:55:00.005+01:00

La primera xerrada del Curs de Pediatria 2011 al COMLL. Un repàs a la patologia hepàtica a l'edat pediàtrica.

View more presentations from pediatresdeponent pdp.

Adéu al tabac!

2011-01-10T00:27:00.000+01:00

A lo largo del año 2011 se va a producir en España un evento que desde la perspectiva de la salud de la población es mucho más importante que los trasplantes, que la gripe y que otros eventos sanitarios muy publicitados y promocionados: millones de personas van a tener que dejar de fumar en espacios públicos.

Este hecho -sin entrar en la valoración de la idoneidad o no de la ley antitabaco- puede ser un elemento determinante, una oportunidad para que una gran parte de la población fumadora valore la posibilidad de abandonar su hábito tabáquico. Dejar de fumar es una de las intervenciones de más impacto en la salud de una persona. Supera con mucho otras intervenciones del sistema sanitario.

Mi Vida sin Ti es un proyecto colaborativo informal de un grupo de personas que trabajan en temas relacionados con la salud, y exploran con interés las posibilidades de Internet. La iniciativa no está vinculada con ninguna asociación, institución o sociedad científica o profesional. Pretende ser un espacio que ofrezca ayuda clara, global, transparente, no vinculada a intereses comerciales, para informar, apoyar y facilitar la decisión de dejar (o no) de fumar.

Queremos reorientar muchos mensajes dirigidos al consabido “acuda a su médico de cabecera para que le ayude a dejar de fumar”, institucionalizando o “farmacologizando” una decisión que en un alto porcentaje de los casos está relacionada con una decisión y motivación personal más que con una consulta médica. La decisión de dejar de fumar es individual y autónoma. El protagonista es la persona. Los profesionales sanitarios somos actores secundarios. Aunque estaremos encantados de intervenir si se nos requiere.

Este es el origen del nacimiento de esta iniciativa Mi vida sin Ti: puedes vivir sin tabaco y el tabaco puede vivir sin ti.

Toda la información en:
Web: http://mividasinti.es
Facebook: http://www.facebook.com/mividasinti11
Twitter: @mividasinti11

Som allò que mengem

2010-12-20T11:57:00.000+01:00

Hem llegit al diari El País un article sobre l’alimentació dels pares i la repercusió en els fills. Un cop més trobem a la premsa un apunt sobre el tema de l’alimentació i la dieta mediterrània.
Aquest tema és ben conegut per part dels pediatres que són els primers a veure que la prevalença de sobrepès i obesitat (i inclús d’obesitat mòrbida) en la població que atenen no deixa d’augmentar. En els consells de salut del PAPPS, que es donen a la consulta a les famílies, s’inclou un consell clar sobre alimentació: “dieta mediterrània a dojo” i activitat física (-“però sí els nens no paren de bellugar-se!”; “sí però molt menys que fa uns anys!”-).

No té massa sentit que, a la societat actual, ens deixem bombardejar per la publicitat d’un munt d’aliments suposadament beneficiosos per a la salut i oblidem que allò important és la base, la prevenció. Que sense una correcta informació i una correcta educació de la població, qualsevol esforç de prevenció és inútil.

Ara toca decidir si surt a compte fer aquesta política d’educació per a prevenir problemes futurs o si continuarem obligats a fer el mateix: intentar solucionar problemes de salut amb inversions i protocols d’actuació que encara no han demostrat la seva eficàcia.

Cerrada por molestar

2010-12-20T09:54:00.000+01:00

"Esta no era una web de descargas pero alguien decidió que uno de mis post no le gustaba y la demandó por infringir derechos de autor ante la “Sección Segunda".
Ahora estoy peleando en los tribunales para demostrar que no violaba ningún derecho y poder volver a tener el blog en línea ya que no me permitieron defenderme ante ningún tribunal cuando me denunciaron."

Esa situación que puede parecer una exageración sería lo que podría ocurrir si se aprueba la Disposición Final Primera de la Ley de Economía Sostenible en una Comisión, ni siquiera en un pleno del Congreso. Y para hacer la situación más grave, es una ley que no procede de la soberanía nacional del pueblo español si no que ha sido impuesta por los Estados Unidos como se ha demostrado en los cables filtrados por Wikileaks.

El arma para luchar contra las infracciones de los derechos de autor se puede convertir en una poderosa arma de censura en este país. Imagínatela en manos de cualquier político metido en un asunto de corrupción.

www.noalcierredewebs.com

XXVIII Curs de Formació Continuada en Pediatria

2010-12-18T01:57:00.002+01:00

Presentem el Curs anual de Formació Continuada en Pediatria. Aquest any 2011, la XXVIII edició.

Per a la realització del curs caldrà inscriure’s prèviament a la Secretaria de l’Associació Mèdico-Quirúrgica de Lleida (Rambla d’Aragó 14 – pral, Lleida, Col·legi Oficial de Metges).

Totes les sessions se celebraran al Saló d’Actes del Col·legi Oficial de Metges de Lleida, els dijous de 20.00 a 22.00 hores.

La metodologia del curs serà la sessió teòrica, casos clínics i preguntes tipus test que es contestaran al final de les sessions.

El temes han estat pensats amb un caire eminentment pràctic, per a pediatres, metges de família i postgraduats i, en general, per a tots aquells que atenen nens en la seva tasca diària.

El curs tindrà una durada de 20 hores lectives.

Drets dels infants

2010-09-01T00:20:00.000+02:00

Magnífica i didàctica web sobre el 20 Aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants. Recomanable com a material educatiu i divulgatiu per a activitats amb famílies, escoles, esplais i per a tothom en general.

Pediatria Social

2010-08-16T23:30:00.002+02:00

Reflexions en el parèntesi estival: el Codi ètic de l’ICS, l’estadista que en cal i la Pediatria social.

El propassat mes de juliol, els que treballem a l’Institut Català de la Salut (ICS), rebíem al correu de la feina la notícia de l’aprovació, per part del Consell d’Administració, del Codi ètic de l’ICS. Fa pocs anys vaig tenir ocasió de participar en algunes de les sessions de discusió i acord dels continguts. Les suficients per entendre que em feia sentir incòmode fer, ensems, dues feines que haurien de ser complementàries: per una banda, teoritzar, als despatxos de Gran Via –Balmes, sobre uns ideals sovint inaplicables a la pràctica de primera línia, i, per una altra, fer mans i mànigues per fer sortir amb uns mìnims de qualitat la feina diària d’atendre a les famílies dels meus petits conciutadans, al CAP de Balaguer. L’estrés ètic que provoca l’haver de treballar en unes condicions a la baixa de temps, espai i suport i veure, al mateix temps, la política d’aparador dels dirigents de l’entitat generava, i genera encara,

un desencís que costa de dur a l’esquena. Vaig deixar les reunions del Codi ètic als pocs mesos, després de deixar clar al grup de treball els motius de la meva evasió (que no deserció, com afirmava l’admirat Oriol Casassas).

El 28 de juliol de 2010, Francesc Torralba, el director de la càtedra Ethos de la URL escrivia una article al diari Avui amb el títol: “Bones pràctiques. No és el mateix tenir normes que aplicar-les amb rigor”. Tot i la coincidència en el temps, just després de la presentacio pública del Codi de l’ICS, ell no cita cap institució específica. Però llegir-lo em va fer repensar els dies de reunió a Barcelona. Especialment algunes de les seves afirmacions: “la moda emergent de les guies de bona pràctica pot ser un símptoma de manca d’ètica. Segons com, poden ser eines de pura cosmètica, instruments per polir la façana de la institució, però no per implementar, vertaderament canvis que facin millorar l’activitat…”;”Poden ser pura cosmètica si no s’auditen èticament les organitzacions…Una guia de bones pràctiques es converteix en material cosmètic quan un cop feta i curosament editada, es deixa morir lentament en una prestatgeria”; “Una guia de bones pràctiques és eficient i operativa quan ha estat a elaborada de manera dialogada , inductiva, quan ha estat pactada per tots els actors, quan se la senten seva..”. I em ve al cap la veritat de que “allò que fem parla tant fort que no deixa escoltar allò que diem”, tant a nivel individual, familiar com social . És un perill per a tots que darrera una estètica complaent no hi hagi una ètica suficient Aquesta és la certesa que m’ha fet recordar l’article de Francesc Torralba.

El model ecològic de funcionament social de Bronfenbrenner (gràcies Montse!) té aplicació a tots els nivells: individual, familiar, professional-social i cultural. I si la cascada de falses veritats davalla, des de l’estrat més alt envers els de més avall, qui en rebrà la pitjor part seran, com sovint passa , els darrers: les famílies i els infants. Si els responsables de les institucions socials o polítiques del vaixell comú en que naveguem solament miren pel seu propi interès (alguns dels seus fets parlen ben clar i català) anem mal orientats i no encertem el nord. Si seguim estestats en el gaudi immediat (anar fent la viu-viu, ara i ací) sense projectes a mitjà i llarg termini i sense aprendre dels errors comesos continuarem en el pendís costa avall. Com a societat no vàrem preveure, en els anys de vaques grasses, que calia estalviar per a l’hivern i la sequera. I ara que no hi ha prou sembradors no saben com arreglar-ho. Algu em dirà que ho hem de fer entre tots. I és cert. Però jo sento ben clares les meves limitacions i sé fer (més o menys) allò que la vida m’ha permès exercitar: atendre el millor possible els infants i llurs famílies. I no m’hi veig com a gestor dels migrats recursos socials que, de moment, encara em permeten aquest feina que m’atreveixo a fer.

Per altra banda , i a nivell del nostre país, sembla que hem tocat fons. Els partits s’han convertit . com diu Vicent Sanchis a l’article “Manual de vicis” (Avui del 14 d’agost, p16) “més en instruments de perpetuació de poder que no pas de canvi, …..i a més, l’administració pública s’ha transformat en una oficina de col·locació de luxe”. Semblava que hi havia besllums de canvi en l’àmbit electoral. Quan els polítics de sempre no hi veuen més enllà del nas, i de la seva cadira, i tenen tan poca categoría (com es diuen entre ells), il·lusiona que hi hagi qui cregui, malgrat tot, en noves alternatives. Però no s’entèn que aquells que diuen que han escoltat el clam de molts i es presentin com a regeneradors acabin caient en els mateixos mals que diuen que volen superar, fins i tot abans de tenir possibilitats raonables d’aconseguir una victòria. “Com es pot aspirar a fer un país per al futur si els que volen liderar-lo cauen en els pitjors defectes del passat?”. La gent de base demana, diu Sanchis, sinceritat, excel·lència, democràcia i sacrifici. Tan de bo d’alguna part d’aquesta il·lusió en surti no el polític sinó l’estadista que ens cal. I ho diferencio a partir de l’encertada sentència que va fer Sir Winston Churchill: ”Un polític esdevé un estadista quan ja no pensa en les següents eleccions sinó en les següents generacions”. Com a pediatre interessat en la vessant social em plau resseguir aquesta frase, i extrapolar-la a la situació actual de l’atenció pediàtrica, en la qual les causes socials que estan generant tants canvis (també en els valors que ens mouen com a país) tenen certament unes conseqüències pediàtriques.

Però no hem de ser pas els pediatres que treballem a Ponent els que sembrem pessimisme. I menys encara quan la vida ens ha permès copsar les privilegiades condicions que el fet de nèixer ací, el treball dels nostres avantpassats i una climatología benèvola, ens han atorgat gratuïtament. A més, la nostra feina , més que a curt termini (que també), va encarada a mitjà i llarg termini. Aquest és la grandesa de la nostra aportació, de la nostra professió: acompanyar en llur camí de creixement les famílies i els infants que hi niuen. Un objectiu, clarament, de molta volada, de resistència, de llarga durada: saber pensar en i treballar per les següents generacions malgrat els entrebancs que ens generin les properes eleccions i tots els qui en volen obtenir un rèdit immediat, al preu que sigui.

Aquesta és una de les possibles respostes que podem donar quan ens preguntem “Què hi faig en aquest món?”: sóc una persona que fa de pediatre/a, una persona que segueix, espera i confia.

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 15 d’agost de 2010

Bon dia, Dr. Gomà!

2010-07-06T00:38:00.000+02:00

Recomanem la lectura de l'últim nº del Butlletí Mèdic del Col·legi Oficial de Metges de Lleida. En ell hi podeu trobar el discurs que el Dr. Anton Robert Gomà Brufau (pediatre) va oferir als assistents al lliurament d'orles als Llicenciats en Medicina de la XXVIII promoció de la UdL.

Creiem que, com a col·lectiu de pediatres i metges, és tot un honor comptar encara i sempre amb ell per a mantenir la il·lusió de l'assistència al malalt i la millora constant de l'atenció sanitària de qualitat.

Com molt bé diu en un moment del seu discurs, el "bon dia dit de veritat cada matí en passar visita" hauria de formar part de qualsevol acte mèdic que realitzem. Per aixiò, des d'aquest bloc li desitjem un "Bon dia, Dr. Gomà" sincer.

Urgències

2010-06-06T02:53:00.001+02:00

Hem llegit amb molt interès l'article publicat a la revista Famiped sobre les urgències de pediatria i les situacions en què un usuari es pot trobar si hi acudeix sense cap tipus de justificació. Podeu llegir l'article i reflexionar un moment sobre el tema, tant si sou professionals de la salut o usuaris.

També adjuntem l'enllaç d'un bloc escrit per un pediatre.Si teniu una estona llegiu el post Manual del perfecto usuario de la Sanidad pública III: Me voy a Urgencias!...

1r Congrés de la Blogosfera Sanitària

2010-06-04T00:54:00.001+02:00

El conocimiento ha escapado de los congresos y los libros a las pantallas de los ordenadores. Internet es el medio natural de búsqueda de información para profesionales y usuarios del Sistema Nacional de Salud. Analizar el estado de la blogosfera sanitaria y las iniciativas de generación de opinión e intercambio de información en Internet es una necesidad real. La blogosfera sanitaria de habla hispana es muy activa y dinámica, los bloggers particulares revistas y foros digitales, conviven con iniciativas horizontales de gran impacto que asumen responsabilidades de formación para profesionales y pacientes. Este Congreso persigue poner en valor y reivindicar la blogosfera sanitaria como un centro generador de opinión y conocimiento organizado y clave en un sistema sanitario moderno. El I Congreso de la Blogosfera Sanitaria en España pretende también consolidar un grupo activo de discusión y debate integrado por los principales bloggers sanitarios para maximizar sinergias y profundizar la colaboración y la coordinación entre iniciativas y actuaciones. Este Congreso pretender ser solamente la primera de un gran número de encuentros y acciones que aporten un escenario común de trabajo, integrador y al servicio de todos los usuarios y protagonistas de la blogosfera sanitaria. Además del debate de cada una de las mesas, el Congreso servirá también para compartir ideas, herramientas e iniciativas a través de un mercado de blogs e iniciativas web de acceso y participación libres.

El congrés es podrà seguir a facebook (blogosfera), twitter i per altres canals de la xarxa.
L'adreça oficial: http://www.fgcasal.org/fgcasal/blogosfera_sanitaria.asp

Compartim el temps

2010-04-26T01:39:00.000+02:00

Campanya de la Generalitat de Catalunya dirigida a implicar a tota la societat catalana en l'assoliment d'un repartiment més equitatiu de les feines domèstiques i de cura entre totes les persones membres de la família.

Inclou una "capsa d'eines" amb material educatiu.

i una "piràmide de les tasques domèstiques"....

La indústria alimentària

2010-04-25T23:53:00.005+02:00

Doctor, recete este yogur

Firmas de alimentación y aguas visitan a médicos para que recomienden sus productos - Nueva vía de promoción ante el rigor publicitario

RAFAEL MÉNDEZ 24/04/2010

La UE se ha puesto seria con la publicidad de los alimentos que prometen beneficios para la salud. Quiere acabar con los falsos mensajes. Yogures que prometen favorecer la flora intestinal, leches que proclaman cubrir todas las necesidades de Omega 3... La Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA) ha recibido 4.637 peticiones de empresas que quieren vender las supuestas bondades de sus productos. Y del millar que ya ha analizado, sólo un 20% han pasado el filtro de los científicos que las examinan. Ante la severidad de la EFSA, hay compañías que han optado por retirar su petición. El pasado 15 de abril, Danone anunció que renunciaba temporalmente a la publicidad solicitada para Actimel y Activia, sus dos productos estrella.

Danone admite que sus comerciales informan a doctores y enfermeras

La UE ha 'tumbado' ya el 80% de los anuncios de comida 'saludable'

Marcas de agua 'venden' a pediatras sus bondades para biberones

Sanidad pide a los colegios médicos que no entren en la promoción

Esto puede significar que la publicidad en televisión de alimentos con enormes beneficios para la salud se apaga. Pero no implica que las empresas hayan renunciado a anunciar lo saludable. Al igual que las farmacéuticas promocionan sus medicamentos en las consultas de los médicos, algunas firmas de alimentación han comenzado a ir por los

centros de salud a convencer a doctores y enfermeras de que su yogur es mejor que el del competidor.

El director de la Agencia Española de Seguridad Alimentaria (Aesan), del Ministerio de Sanidad, Roberto Sabrido, define el novedoso proceso como "una consecuencia lógica de la aproximación de la alimentación a la salud".

Es una de las estrategias de la multinacional francesa Danone, según admite un portavoz de la firma. "No hacemos vista médica [término regulado para los medicamentos], pero algunos delegados comerciales nuestros contactan con profesionales de la salud para explicarles la ciencia que hay detrás de nuestros productos". El propósito, admite, es que si alguien pregunta al médico por sus alimentos funcionales, estos puedan contestar. En su caso, han tratado con "médicos de atención primaria y enfermeras".

Así, en los últimos años, los delegados de los laboratorios farmacéuticos que visitan los centros de salud para vender a los médicos sus fármacos se ven en la cola acompañados. Además de los representantes de las leches de continuación para los bebés o las papillas también han aparecido representantes hasta de empresas de aguas.

El presidente de la Sociedad Española de Nutrición Comunitaria, Javier Aranceta, describe "una nueva modalidad" de promoción que apunta a una fuerte competencia entre las marcas más famosas de agua embotellada por "conseguir el reconocimiento de los pediatras". Solán de Cabras admite que en algún momento ha tenido equipos de comerciales visitando a pediatras, pero asegura que por razones comerciales ya no lo hace. No da más detalles.

El pediatra Isidro Vitoria, del Hospital la Fe de Valencia y autor de estudios sobre las aguas embotelladas y los biberones, reconoce que hay diferencias en las aguas. Pero no parecen ser sustanciales. El médico ha analizado 152 marcas en función de su composición mineral y 69 son aptas para biberones. Las más famosas figuran entre el grupo de 51 marcas con la máxima puntuación. "No todas son iguales pero sí hay muchas que son adecuadas para niños. Yo no recomiendo ninguna marca en concreto, sino que a los padres les digo que miren la web y elijan". Vitoria ha sido el autor de una guía sobre el tema para la Asociación Española de Pediatría, que no ha querido dar su opinión para este reportaje.

Aunque él no recomienda ninguna marca, otros pediatras sí lo hacen. Y son muy interesantes para las marcas. "El pediatra es un profesional con un poder de prescripción absoluto y las empresas lo saben", resume Aranceta. Si un especialista recomienda una marca para un bebé, aunque sea de tiritas, la inmensa mayoría de los padres se atendrá a su consejo.

El modelo de visita médica de alimentos ha llegado hasta Sanidad. Sabrido explica que el 26 de marzo pasado se reunió con el presidente de la Organización Médica Colegial, que agrupa a todos los colegios médicos de España. "Igual que las farmacéuticas pueden dar información" lo hacen las empresas de alimentación, pero la agencia intentará que "la información llegue a los médicos a través de la Aesan y no sólo a través de las empresas".

El empeño, loable, es una asignatura pendiente de la formación de los médicos. Desde hace años, Sanidad anuncia sin éxito que no sólo los laboratorios formarán con sus campañas -y a veces con sus congresos en Cancún con todos los gastos pagados, aunque cada vez menos- a los médicos del sistema público.

Sabrido no considera polémica este sistema de promoción a través de los médicos: "Quien recibe la información es un profesional sanitario, no es lo mismo que dar mensajes confusos a través de la publicidad para el público en general".

La búsqueda del canal a través de los profesionales sanitarios llega después de años de abusos publicitarios sobre las propiedades de algunos alimentos. La Organización de Consumidores y Usuarios (OCU) explica que muchas marcas han "intentado convencer a los consumidores de que a través de un determinado producto se puede obtener salud y bienestar. Se llega hasta el límite de hacer creer al consumidor que tomando un determinado producto se puede curar una patología". "Falta veracidad en la publicidad", concluye.

La organización cita como ejemplos descarados la leche con Omega 3 -"habría que tomar ingentes cantidades de leche para llegar al nivel del pescado"-; los yogures de soja, que "no sirven de nada si no se sigue una dieta baja en grasas saturadas, sodio y colesterol", y el Cola Cao Complet, porque "no se puede pretender que cubra el 30% de las necesidades diarias en vitaminas y minerales".

Aranceta explica que la situación ha llegado a extremos ridículos: "Ves un carro de la compra de una familia lleno de platos preparados y salchichas y nada de fruta y que está coronado de varios paquetes de Actimel, como si fuera a servir".

Sabrido no minimiza el problema. "En la publicidad de las bondades de productos ha habido un abuso importante", afirma con un lenguaje crudo para un responsable ministerial.

Para poner coto al descontrol, la UE aprobó en 2006 un reglamento para restringir estos anuncios. Un comité científico debía revisar las alegaciones sanitarias que se hacen. La norma daba un periodo transitorio en el que se podían mantener los mensajes publicitarios.

La agencia europea comienza a emitir dictámenes y los resultados son demoledores. El 80% de los anuncios de más de 1.000 peticiones analizadas para alegaciones genéricas ha sido rechazada. Hay, además, unas 300 solicitudes para hacer alegaciones más directas sobre el beneficio para los niños, del tipo que Actimel ataca un tipo de bacterias relacionadas con la diarrea infantil, basadas en nuevos estudios científicos.

La EFSA pone como ejemplo que ha rechazado muchos anuncios de productos que vendían los beneficios de tener antioxidantes, sustancias que pueden prevenir algunos tipos de cáncer. "Muchos productos no aportaban evidencia de que esos antioxidantes tuvieran ningún efecto en la protección del ADN, proteínas o lípidos del daño oxidativo, algo que sí sería considerado como un efecto fisiológico positivo. En otros casos, no se aportaban estudios que apoyaran ese supuesto efecto beneficioso", afirma la portavoz de la EFSA en un correo.

Hasta ahora, el único control en España era un código de autoregulación publicitario. Muchas firmas han sido obligadas a cambiar sus anuncios, desde Solan de Cabras a Danone, pero las rendijas siguen siendo enormes.

Ante esta situación, empresas como Nestlé o Unilever han han optado por retirar su petición a la EFSA, que no tiene la última palabra pero que elabora un informe crucial para que la Comisión Europea decida. Otras grandes comienzan a retirar o suavizar su publicidad voluntariamente.

Como explica Aranceta, una declaración negativa de la EFSA "puede hacer mucho daño a la empresa". Pone como ejemplo Essensis, un yogur que lanzó Danone en 2007 para cuidar el cutis y que anunciaba Ana Rosa Quintana. "Hubo una campaña de que el producto no funcionaba y después de gastar mucho en I+D fue retirado".

La prueba de que es un tema sensible es que hay compañías que se han negado a dar cualquier información para este reportaje. La empresa más transparente ha sido Danone, que mantiene la defensa de sus productos: "Actimel lleva 15 años en España y las ventas no han dejado de crecer. Nadie lo compraría si no estuviera satisfecho con el producto". La empresa retiró hace meses de los anuncios en televisión de Actimel lo de que "ayuda a tus defensas" -sí lo mantiene en los envases- y afirma que las ventas no han bajado, aunque tampoco da cifras.

Legalmente, y de forma transitoria, el reclamo puede seguir en los anuncios hasta septiembre de este año. A partir de ese momento, necesitará el permiso de la EFSA, pero la empresa ha retirado su petición a la agencia para realizar el anuncio y el de Activia. Danone insiste en que es algo temporal, hasta que en junio se celebre una reunión técnica y que entonces decidirá. "Tenemos ciencia detrás. Ya hemos conseguido la aprobación para anunciar Danonino y Danacol" e insiste en que la retirada de Activia y Actimel no es definitiva.

No todo es humo. Los esteroles vegetales como el Danacol sí que han demostrado su eficacia para reducir el colesterol, señala Sabrido. Danone apunta que se exagera la influencia de los mensajes saludables en las ventas: "En Canadá no se puede hacer ningún anuncio de salud y Actimel se vende allí también".

El tema es complicado porque será difícil decir que el aceite de oliva es saludable. "Se puede decir que el aceite de oliva es bueno y fuente de ácidos grasos monoinsaturados, como el oleico, que es el más saludable, pero no que previene la arterioesclerosis", ilustra Sabrido. Éste añade que los productores no deben poner tanto énfasis en las ventajas para la salud: "También pueden decir que potencia el sabor de los fritos". Quizá se acerca el día, aunque lo haga lentamente, de que los alimentos vuelvan a ser sólo comida.

Más control de la publicidad

- En 2006, la UE aprobó un reglamento para controlar los abusos en la publicidad de alimentos saludables.

- Cada producto debía demostrar ante la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria que lo que decía era correcto.

- Las empresas de toda Europa presentaron 4.637 peticiones para anunciar alimentos como saludables.

- De los 1.000 informes evaluados, el 80% han sido rechazados, según la EFSA.

- Danone, Nestlé o Unilever han retirado algunas de sus peticiones de anuncio saludable después de que se emitieran durante años.

- Danone afirma que puede retomar la petición sobre Actimel. Si no lo hace en septiembre tendrá que retirar cualquier alusión saludable.

Encara no ho tenim clar?

2010-04-11T01:11:00.001+02:00

Article publicat a El Pais, 10 d’abril de 2010
Cataluña recurre a los médicos extranjeros para cubrir vacantes

Los facultativos extracomunitarios colegiados en 2009 son el 57%
JOSEP GARRIGA - Barcelona - 10/04/2010

¿Cuántos médicos faltan en Cataluña? Esta es la pregunta que se formulan regularmente la Administración catalana y todos los colectivos sanitarios, desde el colegio de médicos hasta las dos patronales hospitalarias y los sindicatos. Y nadie sabe responderla porque sencillamente no existe un registro oficial y ante la falta de datos -sólo el Instituto Catalán de la Salud conoce los suyos- tampoco pueden realizarse prospecciones futuras.
“Siete autonomías superan a Cataluña en número de médicos por usuario”
“Anestesistas, pediatras y ginecólogos, los más demandados”

No obstante, hay algunos elementos ciertos y demostrables. Primero, Cataluña ha tenido que recurrir a los facultativos extranjeros -sobre todo suramericanos- para cubrir las vacantes por la escasez de autóctonos. Segundo, la alta nota de corte que piden las facultades catalanas frena la entrada de muchas vocaciones. Tercero, el Departamento de Salud admite que, según sus cálculos, el 10% de los médicos de familia en Cataluña están sobresaturados, pues tienen asignados 1.700 pacientes cada uno (cuando lo idóneo sería 1.500). Y cuarto, Cataluña, en comparación con los países de la OCDE, tiene una de las ratios más elevadas de facultativos por habitante: 3,7, frente a los 3 de media. A pesar de ello, el déficit de algunas especialidades médicas persiste como mal endémico: en Cataluña faltan médicos de familia, anestesistas, ginecólogos, pediatras y psiquiatras, y principalmente, enfermeras. Cataluña debería tener el doble de técnicos sanitarios y alcanzar los 1.200 por 100.000 habitantes. En la actualidad tiene la mitad (613).
Cataluña no es una isla en su entorno y ha sufrido, como el resto de las comunidades españolas y los países europeos, dos fenómenos que lastran su sistema público de salud: el envejecimiento de la población y la llegada masiva de inmigrantes. El número de tarjetas sanitarias en Cataluña supera los siete millones y el incremento en los últimos cinco años supera el medio millón. Pero además tiene una de las ratios más elevadas de frecuentación al médico: nueve visitas por persona y año (7,02 en el ICS), frente a las 2,7 de países como Suecia. Pese a ello, los usuarios valoran con notas superiores al 8 el sistema de salud.
El número de facultativos extranjeros en el Colegio de Médicos de Barcelona (véase el cuadro adjunto) no ha parado de crecer en una década y el año pasado ya representaron más del 57% de los colegiados. Respecto al total, suman el 15,6%.
Y eso que los procesos de homologación de títulos y especialidades médicas, que dependen del Ministerio de Sanidad, son lentísimos, pesados y excesivamente burocratizados. Con todo, las dos patronales hospitalarias de Cataluña -Consorci y Unió- y los centros privados han recurrido a los médicos extranjeros para cubrir las vacantes. Un médico de la XHUP (hospitales concertados con el sistema público) puede cobrar unos 7.000 euros menos que uno del ICS.
Mientras tanto, el Instituto Catalán de la Salud ha incrementado sus plantillas hospitalarias el 25,6% desde 2003 y las de atención primaria el 14,64%. Sin embargo, estos datos incluyen también el personal no facultativo. Desde esa fecha, el ICS ha contratado a 3.203 médicos, según los datos proporcionados por la consejera de Salud, Marina Geli, el jueves en el Parlament. A pesar de ello, siete comunidades autónomas españolas superan a Cataluña en número de facultativos por habitante.
Marc Soler, director corporativo del Colegio de Médicos de Barcelona, asegura que en teoría Cataluña no debería tener déficit de facultativos, pues posee una de las ratios más elevadas de Europa. Sin embargo, critica que dos de cada tres jóvenes se queden fuera de las facultades de medicina por la elevada nota de corte y después Salud deba recurrir a los médicos extracomunitarios para solventar el déficit de personal. "No tiene sentido que tengamos una limitación tan pronunciada de plazas universitarias por culpa de las restricciones presupuestarias", agrega. Carmen Navarro, secretaria general de la Federación de Sanidad de Comisiones Obreras y médico de profesión, se queja de que la Administración "no planifique en función de las necesidades poblaciones, sino económicas, a veces según las de un grupo de presión". "Los criterios economicistas que imperan en el ámbito sanitario nos tienen amargados a todos", abunda Navarro.
Mateu Huguet, director del Centro de Estudios de la Salud, admite que en Cataluña faltan médicos, "pero tampoco es un drama, nos vamos apañando, aunque somos conscientes de que tenemos un problema", precisa. Huguet enumera las especialidades más demandadas: medicina de familia, pediatría, anestesiología, tocoginecología y psiquiatría. Sin embargo, Marc Soler matiza: "Si la oferta de empleo es buena, está bien remunerada, otorga plena autonomía de gestión y decisión, y concilia la vida laboral y familiar, se cubren todas, sean de la especialidad que sean".
Según los cálculos del Departamento de Salud refrendados por Huguet, Cataluña no necesitará muchos más médicos en el periodo 2015-2020 si se toman algunas medidas de salud pública y prevención. Por ejemplo, las nuevas tecnologías desempeñarán un papel destacado para suplir recursos humanos, y campañas de autocura, de fomento de nutrición responsable y de ejercicio físico ayudarán a incrementar el estado de salud de los catalanes. A pesar de ello, la Generalitat ha creado un grupo de expertos para analizar las necesidades futuras de la sanidad pública catalana, no sólo en personal, sino también en recursos. De momento, no se van a construir más hospitales de los ocho actualmente existentes que dependen del ICS.
No obstante, la planificación requerirá primero un análisis de la realidad y ahora mismo Salud desconoce cuántos médicos, especialistas y enfermeros existen en Cataluña, así como su distribución geográfica y lugar de trabajo. Para ello, antes del verano se pondrá en marcha el registro de especialidades, con más de un año de retraso, pues Marina Geli anunció que estaría funcionando en enero de 2009.
El software ya está creado, con fondos del Ministerio de Sanidad, y sólo falta publicar el decreto de autorización. El retraso, según Huguet, es achacable a la estricta legislación sobre protección de datos, pues el registro no incorporará datos que puedan suscitar el fichaje de profesionales entre empresas. Los tribunales, por ejemplo, bloquearon el registro andaluz por facilitar datos personales.
El registro incluirá datos de afiliación, que proporcionarán los colegios de médicos, laborales y de la misma Administración autonómica. Constará de 14 parámetros de cada profesional (médicos, especialistas y otras profesiones, como técnicos de laboratorio, de anatomía patológica, etcétera).

Deformitat De Sprengel

2010-04-09T20:55:00.003+02:00

Una presentació que pot ser útil de tant en tant.

Deformidad De Sprengel

View more presentations from Pedi11 o sea Pediatras área 11.

Entrevista a Imma Sau

2010-04-08T00:51:00.005+02:00

Entrevista publicada a El Periódico el dia 7 d'abril de 2010

LA ENTREVISTA CON LA PEDIATRA

Imma Sau: «Los hijos de los inmigrantes acabarán con la ablación»

. Es una referencia para los pediatras de Girona que luchan contra la ablación de clítoris y atienden a niñas cuyas familias emigraron desde África.

ÀNGELS GALLARDO

Si eres pediatra y un 30% de las niñas que atiendes son hijas de personas nacidas en países donde mutilan los genitales de las mujeres, no te puedes limitar a vigilar si esas pequeñas tienen caries dentales. Este es el razonamiento que se hizo Imma Sau (Barcelona, 1959) cuando decidió impedir que en su zona de actuación se tolerase la ablación de clítoris. Ha informado a cientos de pediatras sobre esta práctica, que el Código Penal español castiga con 12 años de cárcel.

–¿La mutilación genital de las niñas africanas es un tema molesto para los pediatras de aquí?
–Molesto, no. Es un tema que se desconoce y existe miedo a faltar al respeto a alguien. Pero si tienes claro que es una vulneración de los derechos de esas niñas, has de actuar.

–¿Y actúan?
–Las primeras veces cuesta. Cuando los pediatras abordan el problema comprueban que todo es más sencillo de lo que imaginan. Las familias africanas son mucho más permeables de lo que en general se piensa.

–Usted conoce a esas familias.
–Hace más de 15 años que trabajo con africanos, en zonas de Girona de altísima presencia de familias subsaharianas. En el ambulatorio de Olot atendí a 250 niñas de 0 a 15 años cuyas familias habían venido de Gambia, Senegal, Malí, Guinea, Burkina Faso o Mauritania. Ahora trabajo en Santa Coloma de Farners y tengo a unas 80 niñas africanas.

–¿Esas niñas están en riesgo de sufrir una mutilación genital?
–No. Decir eso sería alarmante y obviaría el trabajo que hemos hecho.

En Girona existen 67 mesas de prevención y vigilancia para evitar mutilaciones: participan educadores, servicios sociales, sanitarios y técnicos en inmigración. La niña en riesgo de ablación es una excepción.

–¿Qué hacen en esas mesas?
–Nos intercambiamos los datos de todas las familias subsaharianas que viven en esos 67 municipios. Sabemos con cuáles se ha hecho un trabajo de prevención

y en cuántas el padre se ha manifestado contrario a la mutilación. Hay hombres africanos que luchan contra la ablación.

–¿Cómo logran esos cambios?
–Creando circuitos de información y yendo por las casas. Las escuelas de las niñas nos informan cuando una familia tiene previsto viajar a África. Entonces convocamos a los padres en el CAP y les pedimos que firmen un documento en el que se comprometen a no mutilar a sus niñas.

–¿Conocen a todas las familias?
–Así es. El técnico de inmigración nos trae el censo y contrastamos sus datos con los de las escuelas. La posibilidad de que se nos escape alguna niña que ni esté censada ni haya pasado por la escuela ni haya ido a un centro de salud es casi nula.

–¿Qué les explican?
–Yo normalmente cito solo al padre. Aunque las que mutilan son las mujeres, quien decide hacer el ritual es la familia paterna. Les describo qué es una ablación y cómo se hace. En general, me contestan que eso no lo quieren para sus hijas. Son sinceros. A algunos les cambia la cara al conocer la realidad. Otros me dicen que bueno, que ya veremos... A esos les pongo una señal de alerta en el expediente y cuando nos reunimos aviso de que no se ha mostrado contrario a la mutilación. Se les vigila.

–¿Y qué sucede con ellos?
–Cuando tienen intención de viajar, les vuelvo a citar. Pido que me acompañen los Mossos d’Esquadra y, si conviene, busco la intervención del juez, que es quien decidirá si existe riesgo de mutilación. Algunos padres, en esta segunda visita se retraen de su actitud: una cosa es ver a una médico mujer y otra, tener delante a un mosso. La policía hace un importante trabajo de apoyo.

–¿Cuál es la función del juez?
–Si existe riesgo de que la niña regrese mutilada de África, el juez retira el pasaporte a la pequeña y lo retiene hasta que cumple 18 años. A veces también retira el de la madre para protegerla. Yo he presentado a muchísimas familias ante el juez, pero solo han retirado el pasaporte a tres. Los hombres que han emigrado suelen ser contrarios a la ablación.

–¿Cómo están las madres?
–En la zona donde trabajo, el 100% de las mujeres africanas adultas han sufrido mutilación genital. A la mayoría les hicieron ablación del clítoris y de los labios menores. A algunas se lo cosieron todo y solo tienen un agujerito. Para ellas es una sorpresa ver que aquí eso no se hace.

–¿Cómo reaccionan al saberlo?
–Con cautela. Algunos líderes radicales religiosos intentan hacerles creer que lo de no mutilar los genitales es una imposición europea. Que los blancos intentamos imponerles nuestras tradiciones. Que las queremos europeizar. La frase «te quieren volver blanca» es muy negativa para ellas, porque implica que dejarían de pertenecer a su grupo.

–¿Se extinguirán las mutilaciones?
–En España, sí. Los hijos de la primera generación de inmigrantes acabarán con la ablación, la eliminarán. Y, por la influencia que el inmigrante ejerce en su familia en África, también acabará siendo así allí.