Fa uns dies, vaig
escoltar, al programa “Millennium” que duia per títol "El pensament low cost", una reflexió, de la Sra Eulàlia Vintró, sobre la
Universitat, que deia, més o menys, que cada cop hi ha hagut més interès a
fragmentar el saber tècnic, a dividir i compartimentar les carreres de Ciències
i a deixar de banda la formació global, humanística i crítica davant el món i
la vida. En aquell programa, que es pot reveure a la xarxa, el text de
presentació era prou orientador: “La fragilitat del
pensament en el món actual, dominat per les presses, els missatges breus i la
superficialitat”. Hi participaren Josep Ramoneda, Miquel Tresserras,
Joan-Carles Mèlich i Eulàlia Vintró. Fa unes setmanes ja varem escriure quelcom
sobre les estratègies de manipulació mediàtica que, vistos els resultats, queda
clar que no ens han passat de llarg als que hem viscut la Universitat farà més
o menys anys. I ja estem veient a quins nivells està arribant la limitació de
l’accés a aquesta ja dirigida i controlada formació universitària. I malgrat
tot això, solament pocs universitaris (la
majoria d’ells procedents de carreres humanístiques i no pas tècniques)
s’afegeixen a les manifestacions i a les protestes. La majoria, com nosaltres,
els seus progenitors, fan la viu-viu en el dia a dia i procuren no perdre aquella petita part de
benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en
veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix
i venceràs. Un divideix i venceràs està essent
aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens
esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I no ens adonem
del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat
aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el
poble.
I això permet quelcom
que, com veurem, no és nou d’aquest segle XXI que estem vivint. A la xarxa es
troba aquest diàleg entre el cardenal Mazarino i
Colbert, ministre de Lluís XIV, amb unes coincidències
ben reals amb les pujades d’impostos de Mas i, ara, Rajoy.
Un diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre
de Lluís XIV, paròdia la pujada d'impostos de Mariano Rajoy (11 gener 2012 By
Diego Feliu.) La situació política i econòmica que està vivint
Espanya és un calc de la que s'esdevenia a França durant el regnat de Lluís
XIV, el Rei Sol. Una conversa entre el
ministre Colbert i el plenipotenciari cardenal Mazarino podria traslladar-se
sense cap modificació a la qual pogués donar-se en l'actual govern de Mariano
Rajoy.
El diàleg, que corre per internet com la pólvora, és el següent:
Colbert: Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar el contribuent
ja no és possible. M'agradaria, Senyor Superintendent, que m'expliqués com és
possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és evident, quan s'està cobert de deutes,
es va a parar a la presó. Però l'Estat ...! Quan es parla de l'Estat, això ja
és diferent! No es pot enviar l'Estat a presó. Per tant, l'Estat es pot continuar endeutant. Tots els Estats ho
fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? Amb tot, ens calen més diners, i com rebre’n si ja hem creat tots
els impostos imaginables?
Mazarino: Se’n creen altres de nous.
Colbert: Però ja no podem posar més impostos als pobres.
Mazarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors, als rics?
Mazarino: Sobre els rics tampoc. Ells no gastarien més, i un ric que no gasta
no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.
Colbert: Llavors, què hem de fer?
Mazarino: Colbert, tu penses com un formatge de Gruyère o com un orinal de
malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres. Són
tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a enriquir-se i tement
arribar a ser pobres. És a aquests als quals hem de gravar amb més impostos
..., cada vegada més ..., sempre més! A aquests, com més els traguem, més
treballaran per compensar el que els llevem! Són una reserva inesgotable!
Potser llavors allò que ens cal és estalviar més (com?, diria algú) i
ingressar-los als bancs i les caixes? En lloc de servir per millorar la nostra
situació de desprotecció allò que fan és autoservir-se del nostre treball i
dels nostres estalvis, i oblidar-se de les obres socials. I si convé, a més,
els hem de salvar la seva mala gestió, que per això som els vassalls. Ja
apareixia en un article anterior que, al cap i a a la fi, ells (els bancs i les
caixes, i els grups financers de gran abast) són els senyors feudals i els
nostres governants els seus cobradors d’impostos i tributs. Més val
prendre-s’ho amb ironia, com fa l’acudit
que segueix sobre la instrucció del govern sobre bancs i caixes :
Però
davant de tan poca honestedat (de banc, caixes, reis i governants) encara hi ha
qui, ple d’il·lusió (il·lusionat o il·lús?) sap imaginar-se possibles solucions
per reduir despeses. Fa pocs dies llegia aquesta iniciativa popular que recull
una idea que realment ha de ser considerada i que, probablement, tots
subscriuríem:
Proposta de Llei de Reforma del Congrés (esmena de la Constitució
d'Espanya)
1. El diputat serà assalariat només durant el seu mandat. I no
tindrà jubilació provinent només del mandat.
2. El diputat contribuirà a la Seguretat Social. Tots els diputats
(anteriors, actuals i futurs) que estan actualment en el fons de
Jubilació del Congrés passaran al règim vigent de la Seguretat
Social l'endemà de la publicació d'aquesta esmena al BOE.
El diputat participarà dels beneficis dins del règim de la
S. Social exactament com tots els altres ciutadans. El fons de
Jubilació no pot ser usat per a cap altra finalitat.
3. Cada diputat haurà de pagar el seu pla de jubilació, com tots els
espanyols.
4. El diputat deixarà de votar el seu propi augment de salari. Els
augments de salari estaran previstos en funció d'una sèrie de
taules com les que regeixen per a tots els ciutadans.
5. El diputat deixarà la seva assegurança actual de salut i participarà
del
mateix Sistema de Salut que els altres ciutadans espanyols.
6 El diputat ha de complir les mateixes lleis que la resta de
espanyols. La seva immunitat cessarà amb el cessament del seu mandat i els
fets delictius que hagi pogut cometre hauran de ser jutjats una
vegada cessi la seva immunitat parlamentària sense que, a efectes de
prescripció, compti el temps que hagi exercit com a diputat.
7. Servir al Congrés és un honor, no una carrera. Els diputats
han de complir els seus mandats (no més de 2 legislatures), i després
anar-se a
casa i buscar feina.
Davant
de tanta incertesa més d’un gira la mirada envers Islàndia, i s’adona (encara
que en sàpiga poc d’economia) que no és impossible sortir d’aquest pendent
relliscós en que estem posats. I potser el primer pas a fer és
assabentar-se’n i compartir-ho. Jo
voldria ser islandès! Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més
malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre. I per obtenir
visions clares i de gent que sap de què parla, a la xarxa corre una carta de
José Luis Sampedro que us recomano llegir.
De
tota manera allò que no ens podem
permetre és que ens prenguin la il·lusió. I és un veritable luxe tenir a la
vora unes fonts d’il·lusió encomanadissa en les que podem beure. L’Albana i la Laura, entre d’altres, en la seva lloable
iniciativa xinesa ens mostren el camí que foragita el desencís i reomple de
sentit la feina de pediatres que ens agrada fer. Si Robert Debré deia que “no
hi ha feina més lloable i digna al món que tenir cura dels infants “ les
nostres companyes mereixen la més alta lloança i dignitat. Per molts anys i
moltes felicitats!
Francesc
Domingo i Salvany
Balaguer,
20 de maig de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada