Pàgines

dimecres, 13 de març del 2024

La longitudinalitat de Carme Junyent (“el dret a nèixer, crèixer, viure i morir en català a Catalunya”), la trinxera de Pau Vidal i les parelles lingüístiques que s’ensenyen la llengua

A l’anterior escrit en aquest mateix blog de la Pediatria de Ponent (1*) concloia amb el record de la Sra Carme Junyent, “la dona sàvia que no es va rendir mai” (2*), una lingüista de primer ordre, estudiosa i defensora de les llengües minoritàries amenaçades, que va morir fa pocs mesos,  i que es mereixia que en parléssim amb més calma. Pocs dies abans de morir va escriure un article per a Vilaweb que duia per nom “Morir-se en català” (2*). Carme Junyent, a l’article, recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l'administració hi té coses a dir i a fer. I  afirma que “durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres”. I hi continua dient: “Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament.


Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar… A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua…. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema….” A ella i a tots els altres ancians els devem aquest compromís “per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de concentració de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir, lluny del cel i les arbredes”.

La Coloma, que la sent, a poc a poc s’hi arrossega.

Diu, mentre l’estreny ben fort, dolços mots a cau d’orella.

De forma més incissiva i punyent, Pau Vidal, periodista de Vilaweb ens diu que estem en guerra per la llengua i que som a la darrera trinxera (3*): “La consigna és: prou de queixar-se. Hem estat dos anys explicant el cataclisme, i qui l’ha volgut veure l’ha vist. Ara toca decidir: o abaixar els braços o baixar al fang. Perquè una guerra que no es combat és una guerra perduda. Quina realitat tenim? Els titulars de política, per exemple, reiteren dia rere dia que les grans dinàmiques globals esclafen les dimensions micro sense pietat: per al turisme, l’hostaleria, el negoci immobiliari, les corporacions, en resum, per al capital, les llengües petites com la nostra són una nosa i les arraconen sense contemplacions.”

I per la seva banda, “les notícies de societat demostren que la substitució ètnica no afluixa: la baixa natalitat (comuna a tot Occident) i la immigració inassumible (la més alta del planeta) han reduït la tribu a poc més d’un terç de la població. Perquè aquesta immigració, que teòricament hauria d’engendrar els catalans del futur, mentre la tractem de la manera que la tractem no crea sinó ciutadans espanyols. D’identitat i d’idioma”.

Simplificat: “incorporar-se a la modernitat sense abandonar la llengua de la tribu comporta unes dificultats i un sobreesforç que gairebé ningú està disposat a assumir. Ho voleu més cru? Un altre indicador: les queixes en augment. Si n’hi ha, senyal que hi ha agressions. I si hi ha agressions és que hi ha conflicte, per més que la cantarella oficial s’encaboti a negar-ho. El que ens mostra aquest increment és el desengany creixent d’una part de la població autòctona per una situació que no para d’empitjorar”.

“Contractarem més mà d’obra barata i es repetiran les dinàmiques que ja es van produir amb les tres onades d’immigració espanyola: guetos, pobresa, impermeabilitat a la cultura autòctona. Els nouvinguts es continuaran integrant en castellà i adscrivint-se a la identitat espanyola; amb la diferència que ara, sumant totes les immigracions, ja constitueixen la majoria de la població. La supervivència de la llengua, per tant, va indissociablement lligada a canviar aquest model econòmic suicida”.

Però alerta, segueix Vidal, ”que no tots els mals vénen de fora. Nosaltres hi contribuïm amb entusiasme. El bonisme, la cursileria i la porugueria genètics dels catalans també són molt responsables del segon element de l’equació: la salut de la llengua. El parlant pensa en llengua i només veu mots i expressions, que sempre es poden reaprendre i restaurar, però hi ha altres aspectes bàsics que no tenen tan bona cura i que s’estan deteriorant a tota velocitat; la fonètica, sobretot, i també la sintaxi. Que són el motor, els engranatges que no es veuen però fan que el sistema funcioni. La generació TikTok està tan acastellanada, tan empeltada d’estructures, mecanismes i pronúncies forasteres (en augment, ara ja sí, també els de l’anglès), que va irremissiblement de cap a la dissolució, a la patuesització. Cal no voler-ho veure, per no adonar-se’n: parar l’orella a la sortida d’una escola és un exercici de masoquisme… Quin penós català de plàstic, tants mitjans… I quanta poca consciència de la responsabilitat lingüística que tenen. Els pocs parlants de qualitat de què encara disposem, els que conserven filagarses de llengua natural, expressiva, i que haurien de ser el patró per a la regeneració, s’estan deixant corcar per una pinça mortal: d’una banda, un estàndard encarcarat i empobridor que és presentat com a únic model vàlid i, de l’altra, l’ultrancisme somiatruites que corregeix el que no s’ha de corregir i mata tot besllum de creativitat.

“Que tot plegat us desanima? Més desanimat estic jo, no et fot”, ens diu Vidal. “Per això us dic que teniu dues opcions: continuar-vos aferrant als llocs comuns anestèsics que us subministra el poder (“Quina sort que tenim de ser bilingües”, “el català no havia estat mai tan bé ni havia tingut tants parlants”,…) o acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre… S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se” 

I entre els pocs parlants de qualitat de què encara disposem volia destacar el d’un company, metge de família, canetenc i ganxó d’adopció, el doctor Antoni Beltran. Ell, que fou company nostre en els primers cursos de Medicina al Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys setanta del segle passat, ens mostra que podem fer front al pessimisme malaltís amb iniciatives engrescadores. El seu llibre “Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis” (4*) vol ser una eina  per recuperar un vocabulari popular i col·loquial que fins fa poc era viu, explícit i completament natural. I com podem llegir a la contraportada, “si els nostres avantpassats, que no van poder estudiar en català, van conservar els mots, seria una trista paradoxa que els joves d’avui els perdessin”.


Al Proemi del llibre, escrit pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, llegim que “ entendre’s és fonamental i la llengua és un instrument bàsic de comunicació… Quan el pacient es pot expresar i és tractat en el seu idioma millora la seguretat clínica. Per tant, conèixer i emprar la llengua dels pacients és una obligació ética”… El doctor Beltran, metge amb un vessant humanista i una enorme estima per la llengua catalana, rescata expressions que es fan servir arreu del país, del tot útils quan hem d’acompanyar i consolar. Reblant el clau, al pròleg, Màrius Serra ens diu que “aquesta és una obra única i molt oportuna, sobretot en un moment en què s’incorporen al nostre sistema sanitari molts professionals que no tenen el català com a llengua materna, i que es poden trobar amb pacients que expressen els seus mals amb paraules de baixa  freqüència d’aparició en els escrits mèdics que coneixen”, i clou dient que “res més saludable que mantenir obertes vies de comunicació amb les paraules que els nostres avantpassats van trobar per dir com es trobaven”. A la introducció, el doctor Beltran ens diu que no es tracta d’imposar un català pagerol i arcaic, sinó de tenir la delicadesa i la ferma voluntat de no desterrar formes absolutament genuïnes que formen part del nucli i del nervi de la nostra llengua…Serà una manera de preservar un patrimoni tan immaterial i fràgil com és la llengua, que es manté viva entre altres motius per la voluntat explícita dels propis parlants”.

El Col·legi de Metges de Lleida (COMLL), i com un dels primers actes de celebració del 125è aniversari de la Fundació del COMLL que es clourà el proper mes d’abril de 2024, amb la inauguració del nou edifici col·legial, va realizar, el 14 de setembre de 2023 una Jornada internacional amb la participació de metges provinents de diferents països, que explicaren com vivien el procés d’integració a la societat lleidatana. I en el decurs de la sessió es plantejà què podíem fer, tots plegats, per millorar-lo (5*). Les xifres? Un 11% dels col·legiats són de nacionalitat estrangera, amb una mitjana d’edat de 40 anys, la meitat dones. El 64% procedeixen de Sud-amèrica, el 23% d’Europa, el 9% de Centreamèrica, el 3% d’Àfrica i l’1% d’Amèrica del Nord. Una de les qüestions que va aparéixer en aquella jornada era la de la importància de conèixer el català per poder atendre els pacients en la seva llengua materna. Una de les iniciatives que s’apuntà fou la de crear “parelles lingüístiques mèdiques”, en què un metge català del COMLL oferís una o dues hores setmanals a acompanyar un metge estranger a aprendre el català i a fer-li conèixer la nostra cultura.

Des d’aquella sessió s’han organitzat diverses parelles lingüístiques mèdiques, una de les quals explicà la seva experiència en el decurs d’una Taula rodona (Fotografia) en la que ens presentà el seu llibre el doctor Beltran. I se’n lliurà un exemplar als col·legiats que s’oferiren per ser parelles lingüístiques. En acabar l’acte, el passat dia 8 de març 2024, algunes de les persones que varen intervenir-hi es varen fer una fotografia, com a record de la darrera sessió científica que es feia a la Sala d’Actes de l’edifici del COMLL a la Rambla d’Aragó. El següent acte del Col·legi es farà ja a la nova Seu del COMLL, el mes d’abril proper. 


Aquestes darreres ratlles han volgut ser un contrapunt a posicions de desencís, atès que si ens cal pensar en global i actuar en local, tots i cadascun de nosaltres pot fer quelcom per allò que ens identifica com a catalans: la llengua i la cultura. I iniciatives de companys com el doctor Beltran o els integrants de les parelles lingüístiques mèdiques del COMLL ens fan pensar que sí, que cal que ens enfanguem, i que siguem responsables de la nostra llengua, en el nostre metre quadrat d’existència.

Ja ens ho deia Joan Coromines, amb la frase que tanca el llibre del doctor Beltran: “Un idioma no és un magatzem de mots, sinó un vehicle expressiu i inequívoc de les idees d’una nació”.

No tinguem, doncs, vergonya, i ensenyem la llengua!


Francesc Domingo Salvany.

Balaguer, 12 de març de 2024


Bibliografia

1. Francesc Domingo i Salvany.   La continuïtat i la longitudinalitat a la catalana en l’accessibilitat pediàtrica: un sinapisme per salvar els mobles (i també els pediatres)? . A http://pediatresdeponent.blogspot.com/2024 (11 de febrer de 2024).

2.  https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/ 3 de setembre de 2023. Consultat el dia 11 de març de 2024

3. https://www.vilaweb.cat/noticies/a-la-trinxera-opinio-pau-vidal/ 6 de gener de 2024. Consultat el dia 11 de març de 2024.

4. Beltran, Antoni. Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis”. Editorial Gavarres. Cassa de la Selva, novembre de 2023.

5. https:// www.comll.cat butlleti-medic-143-2024-01. Jornada internacional del COMLL. 125è aniversari de la Fundació del COMLL. 14 de setembre de 2023




diumenge, 11 de febrer del 2024

Continuïtat i longitudinalitat a la catalana en l’accessibilitat pediàtrica: un sinapisme per salvar els mobles (i també els pediatres)?

En un recent article al Diari de la Sanitat (1*), els doctors Segura i Zurro ens diuen que “la iniciativa del Departament de Sanitat –oficialment Conselleria de Salut– per concentrar l'atenció pediàtrica ambulatòria en 79 centres, és a dir en un 20% de la xarxa de centres d'atenció primària…es pot qualificar com un sinapisme  (una cataplasma) amb què pal·liar la mancança real de pediatres a la xarxa pública d'Atenció Primària i Comunitària (APiC), una deficiència quantitativa que qui més qui menys anhela corregir”.

Els autors també afirmen que “hi ha prou estudis que mostren que, allà on el metge i la infermera d'Atenció Familiar i Comunitària atén inicialment a tota la població, amb independència de la seva edat, i els pediatres actuen com a consultors dels centres i equips d'Atenció Primària i Comunitària no s'observa cap disminució de la qualitat o de la seguretat de l'assistència prestada”. Aquest darrera afirmació no és pas la mateixa que, ja fa anys, el Dr. Francesc Prandi i tota la Secció de Pediatria de Atenció Primària de l’AEP, a nivell estatal i també europeu, apuntava (2*). I ho feia arran d'un estudi comparatiu, entre diferents estats europeus, de la qualitat de l'atenció pediàtrica segons que els pediatres treballessin a primera línia o solament com a consultors dels metges i infermeres de família i de salut comunitària. Ja era llavors evident que els indicadors de salut infantil eren millors allà on la pediatria d'atenció primària era una realitat, en comparació amb els sistemes de salut en què solament hi havia pediatres, consultors, al segon nivel d'atenció (3*). I això ens empenyia a insistir, ja en aquells anys 80, en que volíem per als infants de l'àmbit rural, com també pels de ciutat, la millor atenció possible. És d'aquells anys un article que rebutjava el fet de tenir catalanets de cinc categories (4*). Des d'aquells anys, i especialment a partir dels 90, la xarxa de Centres d’Atenció Primària es va anar estenent arreu del territori, amb una important implicació personal per part de pediatres i infermeres de Pediatria d’Atenció Primària, la qual cosa va permetre anar fent realitat el somni d'un accés a l'atenció pediátrica a les famílies de totes les comarques, també a les més allunyades. Des dels anys 80 fins ara han passat 40 anys, durant els quals no s’han posat en pràctica les mesures necessàries per assegurar, a mitjà i llarg termini, una disponibilitat de pediatres i infermeres pediàtriques formats, més extensament i intensament, en els continguts que la Pediatria de capçalera d’Atenció Primària demanda. I hi ha hagut poc interés oficial a generar suficients places de formació de pediatres pel sistema MIR, massa orientat encara en els aspectes hospitalaris i de superespecialitat, i no tant en la perspectiva d’una sortida professional a l’Atenció primària. I aquesta manca de formació repercuteix clarament en les perspectives que els i les pediatres acabats de sortir del programa MIR es plantegen. 


Forta encaixada de dos pediatres i amics, Francesc Prandi i Joaquim Ramis, durant un acte de l’Acadèmia, que el segon presideix. Barcelona, c. 1999. [ Dr. J. Ramis]


Aquesta manca de previsió (afavorida pels partidaris del model anglès, el de pediatres a segon nivell?) anà conduint a una reducció progressiva de l'accés i la qualitat d'atenció que al tombant de segle era, al meu humil criteri, encara prou bona, a les Àrees Bàsiques de Salut. El 2005 i 2007, per exemple, ja escrivíem que els pediatres ploràvem (5*) i que volíem “evitar que el cor i la il·lusió se'ns gelés” (6*), en veure que la implicació dels decissors sanitaris anava desapareixent.

Ara i ací, la situació de la Pediatria Pública d’Atenció Pediàtrica s'assembla cada cop menys  a la que podíem oferir en els anys del canvi de segle. Llavors, ingenus de nosaltres, reclamaven millores encara més grans en l’Atenció primària pública de Salut per als infants de les nostres comarques  de Ponent (7*). Sense saber que, ja llavors, hi havia qui preparava el terreny per una dràstica reducció dels drets sanitaris a que els infants de les nostres terres (i d'arreu del país) tenen dret, mitjançant polítiques de privatització i de desviació dels diners envers el benefici d'uns pocs, ben connectats amb els recaptadors d'impostos dels senyors feudals que ens governen realment. Se'ns diu, per part dels dirigents sanitaris de la Catalunya nostra, que no tenim la ràtio de les grans ciutats i que som deficitaris, els de Ponent. Com si això solament fos culpa del PP o del PSOE i de l'espoli fiscal que ara ens venen com a origen de tot. I amb la política de la independència i la trampa de l'autogestió com a bandera ens varen dividir en parcel·les i afebliren, a poc a poc, un sistema que anava (ara ho veiem més clar), prou bé. Les polítiques destinades a seguir amb la concentració d'encara més diners i poder en els ja privilegiats, amb la reducció despietada de les classes mitjanes i amb un 30% de pobresa infantil són injustícies properes que, com a pediatres, hem de denunciar. També, ara, a casa nostra, hi ha famílies que tenen dificultats serioses no per poder viure senzillament, sinó per, senzillament, viure. Per sobreviure (8*). 


“Per a molts infants és més important el codi postal que el codi genètic”
“Per a molts infants és més important el codi postal que el codi genètic”


I això, sobreviure, també és el que hem estat fent, darrerament, moltes companyes i companys, que no volem desistir en fer allò que sabem i volem fer: atendre el millor possible  els infants, el bé social més preuat de que disposem. Ja fa un temps afirmàvem que defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. Que la millor manera d'ajudar un nadó és ajudar els seus pares. I que la millor manera d'ajudar les famílies que demanen atenció pediàtrica és ajudar i fer costat als professionals que n'han de tenir cura. I dèiem llavors, ara fa 10 anys, el febrer del 2014, que esperàvem que no ens faltés ni l'atenta vetlla dels pescadors que dirigeixen la nostra barca sanitària de terra endins ni el seu suport per no perdre la il·lusió en la tasca (agradable encara) que assumíem (8*) .

I ara torno a l'article dels doctors Segura i Martín Zurro. En ell podem llegir que (1*) “El problema de la pediatria és un problema del conjunt de la sanitat. Que cal que es prenguin seriosament els compromisos de continuïtat i de longitudinalitat que són les característiques més genuïnes de l’atenció que han de proporcionar els equips d’atenció primària i comunitària i per la qual cosa cal procurar unes condicions laborals que ho permetin”. D’acord amb aquest plantejament, la solució, ara, ha estat la de tornar altre cop a practicar el sinapisme de concentrar els pediatres en uns pocs centres tot i que això ens fa recular en l’accessibilitat als serveis de Pediatria i infermeria pediàtrica amb la “continuïtat i longitudinalitat” que la població tenia. I a cada bugada anem perdent llençols. Per alguns companys i companyes, que es trobaven sobrecarregats de feina i treballant aïllats, aquesta opció ha permès, de ben segur, poder exercir amb menys pressió i amb marcada reducció de l’estrés ètic en que es trobaven. I això segur que els permet oferir una millor atenció. I me n’alegro, de cor, per elles i ells.

Això no treu que deixem de veure l’altra banda. Es tracta de canviar de model, i de tornar-nos anglesos, atès que, durant molts anys, no s’han fet els deures de potenciar de forma suficient l’Atenció Primària i de dotar-la de prou recursos personals i materials?. Quina continuïtat i longitudinalitat poden tenir els infants i les famílies si cada cop anem reculant en l’accessibilitat? És aquesta concentració de pediatres en pocs centres de Lleida ciutat, per exemple, el primer pas de tornar a ser pediatres consultors de segon nivel assistencial solament?

La infografia de l’Observatori de les Desigualtats en Salut  “Desigualtats socioeconòmiques en la salut de la infància: malalties rellevants i la seva distribució a Catalunya” (9*) ens ajuda a pensar quina hauria de ser la funció de l’assistència pediátrica pública si hom pretén reduir les desigualtats. Els infants i les famílies es mereixen tenir una infermera pediàtrica i un/a pediatre/a de referència, preparats i disposats, i amb el temps suficient per atendre infants i famílies, si es vol donar continuïtat i longitudinalitat en el tracte i esdevenir factors de re-equilibri i equitat. Pot un pediatre valorar correctament la patologia d’un infant o de les dificultats de la família si no els ha conegut en condicions de manca de malaltia a les revisions de programa del nen sa? 



I pel que fa al tema de l’equitat, des de l’Observatori de les Desigualtats en Salut  es fan unes recomanacions  que em sembla que cal enumerar (9*):

* Reduir les desigualtats en salut en la infància és una obligació ètica i de justícia social, i és l’aposta més eficient i segura per construir el pilar del futur de la nostra societat. 

* S’ha determinat un gradient socioeconòmic sistemàtic en una gran varietat de patologies de la població infantil. És a dir: un infant en un entorn més desafavorit econòmicament té més probabilitats de patir una malaltia que un infant en un entorn més favorable.

* Si tota la població infantil gaudís d’un estat de salut com el dels infants amb un nivell socioeconòmic mitjà, podrien evitar-se 141.104 processos patològics (un 7,5 % de la càrrega patològica estudiada). 

* Les polítiques estructurals centrades en el suport de l’entorn més pròxim de l’infant (principalment la família) i en l’etapa de desenvolupament en els primers anys de vida són clau per reduir les inequitats en la salut de la infància.

* Cal conscienciar tots els actors socials i incloure sistemàticament com a objectiu la reducció de les desigualtats en salut en totes les polítiques públiques que afecten la infància.

Podríem allargar-nos encara més en aquests temes, especialment en el de la longitudinalitat, però ho deixaré per un proper escrit. Una lingüista de primer ordre, estudiosa i defensora de les llengües minoritàries amenaçades, la Sra Carme Junyent, que va morir fa pocs mesos,  es mereix que en parlem amb calma. Gairebé en tinc el títol: “La longitudinalitat de Carme Junyent. El dret a nèixer, crèixer, viure i morir en català” (10*)

M’agrada acabar amb les encertades paraules d’una referent per a mi, la pedagoga Mar Galceran, que ha escrit, fa pocs dies aquesta reflexió sobre “aquest hivern que s’allargassa”:


“Ja m’arriba el perfum de la tendresa i de la vida que es renova.

Diré adéu a aquest hivern que s’allargassa.

No pas per oblidar-lo o ignorar-lo. El seu rastre m’acompanya.

Però és més dolça i bella la primavera que ara em crida” 


Francesc Domingo Salvany.

Balaguer, 11 de febrer de 2024 


Bibliografia

1* Segura A, Martín Zurro E A. Pediatria i Atenció Primària i Comunitària: un problema no resolt. Diari de la Sanitat, 7 de febrer de 2024. https://diarisanitat.cat/pediatria-i-atencio-primaria-i-comunitaria-un-problema-no-resolt/.

Sinapisme: https://ca.wiktionary.org/wiki/sinapisme.  Consultat el 9 de febrer 2024

2* Prandi F. La nueva Pediatría Extrahospitalaria. El Médico. Opinión. 30 de Mayo de 1986:p 8-9.

3* Francesc Domingo a Balaguer. Experiències viscudes. A: L’Atenció Pediàtrica a Catalunya. 90 anys de la Societat Catalana de Pediatria. Xavier Demestre (editor). Fundació Catalana de Pediatria. Barcelona, 2016.pp 202-5. https://issuu.com/academiacienciesmediques/docs/wllibre90anys

4* Domingo Salvany, F. La Pediatria Pública a les comarques o com tenir catalanets de cinc categories. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria,1989:49,1:7-8

5* Domingo Salvany, F. Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys empeny? Pediatria Catalana 2005,65:194-202

6* Domingo Salvany, F. Els capitans de vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Pediatria Catalana 2007,67:64-5

7* Domingo Salvany, F. Família que plora, professionals al límit i disgust per a tots: Ho estem fent bé? Rutlla, la nostra xarxa? Pediatria Catalana 2002;62:73-80.

8* Domingo Salvany, F. L’abusament sexual infantil, la mutilació genital femenina i la supervivència en l’Atenció pediàtrica a Ponent. A http://pediatresdeponen.blogspot.com/2014/(2 de febrer de 2014)

9* Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. Infografia Desigualtats socioeconòmiques en la salut de la infància: malalties rellevants i la seva distribució a Catalunya.Barcelona, 2020.  https://observatorisalut.gencat.cat/ca/observatori-desigualtats-salut/index.html

10* https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/


dissabte, 6 de gener del 2024

El valor dels regals i el regal dels valors, l’entomar una rebequeria, la resposta d’un vailet de 5 anys i la lliçó del vell mestre sufí.

La periodista Teresa Màrquez escrivia, ara fa gairebé un any, un article “Regals, regals i més regals” (enllaç) sobre els consells davant la imparable oferta de regals que el mercat ofereix als infants, via pares, avis i altres familiars en aquestes Festes de Nadal i Reis: “Mercadegem sense pudor amb una màgia comprada a cop de talonari i omplim el menjador amb paquets grossos i petits curulls de llaços de colors que amenacen de col·lapsar uns infants, uns nens -hiperregalats-, a qui ningú no ha ensenyat que hi ha límits i que la felicitat no s'embolica amb paper de grans magatzems. Aquesta desmesura de regals i la incapacitat d'assumir-ne les conseqüències pot menar-los a ser persones que no tolerin la frustració, a ser adults possessius i superficials. Tot un quadre. Els experts recomanen a pares i mares fer un exercici de responsabilitat i reduir a quatre els regals que rebrà l'infant: un objecte que li faci molta il·lusió; una cosa útil com sabates o roba; una cosa educativa com ara una llibre i una experiència que pugui compartir amb la família”. I la mateixa periodista feia una precisió important: “Sembla una proposta assenyada, però els experts no han tingut en compte un aspecte clau: la competència ferotge entre avis, oncles, cosins i padrins per veure quin és el regal més gran i car que fan a l'infant. I llavors la costosa educació en valors per part dels pares i mares volarà pels aires un any més”. 


Allò que fem parla tan fort que no deixa que els nostres infants escoltin el que els diem. Com n'és de difícil ser coherent, especialment quan no depèn solament de nosaltres l'educació dels nostres fills o nets. Si mirem al nostre voltant: quina semblança ha tingut a casa nostra aquella encertada aportació periodística en les festes familiars d'enguany?

Fa poques setmanes feia una de les formacions d'educació afectiva i sexual que la vida em permet de fer, ara, a les escoles, com a prevenció primària del maltractament i l'abús sexual infantil. A aquella ZER (zona escolar rural) hi havia solament dues classes i a la xerrada assistien tots els alumnes: infants des de p3 fins a adolescents de 12 anys, de 6è de l'Educació Primària. Vaig demanar-los que em diguessin quines coses els feien sentir que sí, què els generaven alegria. Van sortir des de la pilota de futbol al joc de la Play, bo i passant per un mòbil. Un infant de 5 anys em va dir “els regals més importants no es poden embolicar”! Em va sobtar, venint de qui venia, la resposta. I vaig felicitar a la mestra dels petits. I també als pares, quan a la tarda, vaig fer la formació a les famílies. No sé si els pares havien llegit l'article de la Teresa Márquez uns mesos abans i havien aplicat els consells allà esmentats. Fos com fos vaig pensar que aquell vailet enfilava un bon i bell camí que caldria preservar, entre tots, família i societat, en la de vegades feixuga criança. Perquè sabem, com diu la dita africana, que “per criar un infant cal la participació de tota la tribu”. 


Hi insistia la pedagoga Anna Ramis, el la seva aportació a la Jornada de la SCP sobre Salut digital en Pediatria (enllaç): “Per a les mares la tribu és molt important. Hem de saber recolzar els pares i mares en aquesta tasca. Suportar el malestar del fill és difícil i del tot educatiu: hem de saber mantenir-nos en la nostra opció (coherent) tot i la rebequeria de l'infant”.

I aquest tema dels valor dels regals em porta a una breu narració sobre l’acceptació dels regals. És un breu conte sufí: El vell mestre.

Hi havia una vegada a l'antic Al-Andalus, un vell mestre en l'art de la guerra, ja retirat, que es dedicava a ensenyar l'art de la meditació als seus joves alumnes. Malgrat la seva avançada edat, corria la llegenda que encara era capaç de derrotar qualsevol adversari.
Un dia va aparèixer per allí un guerrer amb fama de ser el millor en el seu gènere. Era conegut per la seva total falta d'escrúpols i per ser un especialista en la tècnica de la provocació. Aquest guerrer esperava que el seu adversari fes el primer moviment i després amb una
intel·ligència privilegiada per captar els errors del contrari atacava amb una velocitat fulminant. Mai havia perdut un combat.
Sabent de la fama del vell mestre, hi anà per derrotar-lo i així augmentar la seva fama d'
invencible. El vell va acceptar el repte i es van veure a la plaça pública amb tots els alumnes i gent del lloc. El jove va començar a insultar el vell mestre. El va escopir, tirà pedres en la seva direcció, el va ofendre amb tot tipus de menyspreus a ell, els seus familiars i avantpassats. Durant diverses hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell mestre va romandre impassible. Al final de la tarda, exhaust i humiliat, el jove guerrer es va retirar.
Els deixebles van córrer cap al seu mestre i li van preguntar com havia suportat tanta indignitat de manera covarda sense treure la seva espasa, assumint el risc de ser vençut.
-Si algú et fa un regal i tu no l'acceptes: a qui pertany aquest regal? -va preguntar el vell mestre.
-A qui va intentar lliurar-lo - va respondre un deixeble.
-Doncs el mateix val per la ràbia, la ira, els insults i l'enveja -va dir el mestre-. Quan no són acceptats continuen pertanyent a qui els duia.

Al protocol d'actuació davant de maltractaments en la infància i adolescència  en l'àmbit de la salut, en l'apartat de l'Atenció a la salut sexual i reproductiva ASSIR (enllaç), llegim: “L'atenció per professionals referents i la continuïtat assistencial durant tot el llarg procés de criança són factors facilitadors per a la detecció i l'establiment d'una relació d'ajuda”. 


Avui, dia de la cavalcada de Reis, de ben segur que moltes famílies demanarien tenir aquests pediatres referents com a preuat regal de d'un dels tres Reis de l'Orient (o dels tres). Especialment ara que sonen trompetes de concentració dels pediatres en els llocs més habitats, amb la pèrdua de la discriminació positiva que durant molts anys es va aconseguir. Però aquesta és una reflexió que avui no toca.

Anem a dormir que és nit de Reis i demà ens agradarà rebre algun regal que no es pugui embolicar! 




Francesc Domingo Salvany

Balaguer, Nit dels Reis de l'Orient de 2024


Bibliografia

1 Teresa Márquez.  Regals, regals i més regals. El Punt AVUI. A la tres, 12 de gener de 2023; p3.

2 Anna Ramis. Educació digital de zero a sis anys. Jornada Salut digital en Pediatria. Societat Catalana de Pediatria. Barcelona, 25 de novembre 2023.

El protocol d'actuació davant de maltractaments en la infància i adolescència  en l’àmbit de la salut. Atenció a la salut sexual i reproductiva ASSIR. Barcelona 2019

dissabte, 30 de desembre del 2023

El Nadal d’un país menys llunyà


No som reis els que seguim l’estrella

d'un Nadal, d'un país menys llunyà:

la senyera ben groga i vermella,

i al cel blau un estel net i clar.

Som com lleres d’una aigua molt rica

que fa temps que ja rega aquest món.

Tots venim d’una pàtria molt xica

i no volem ser com un rodamón.

Eixa aurora tan bella,

que el cor vol somiar,

pren la llum d’una rella,

la llavor d’un demà.

La vibrant meravella

per anar més enllà:

llur petjada, ja vella,

esperona a estirar.

Servem forts nostres punys en l’anella,

on batega l’alè que ens donà

llur exemple, baluard, sentinella,

que en la fosca la llum ens mostrà.

Si el passat és una bella història,

i el futur queda pendent de fer,

no jaiem en la vella memòria

i treballem, perquè l’ara és feiner!

Eixa aurora tan bella...

Som d'un país que ens agrada somniar,

portem a dins l'anhel de llibertat!

Som d'un país que ens agrada somniar,

portem a dins la joia del Nadal!




Francesc Domingo Salvany

Miquel Aige Donés

Ricard Freixas Martí


Balaguer, Nadal de 2023

dissabte, 2 de setembre del 2023

Les medalles d’or a la dignitat, el plaer de la lectura de Gabriel García Márquez i la jovenesa vocacional pediàtrica.

 

“Quan s’acaba la partida, el rei i els peons acaben, junts, a la mateixa caixa”

En les darreres setmanes, en què ha semblat que la sola notícia interessant era la fatxenderia d'un personatge públic que no ha sabut estar a l'alçada del que la categoría del seu càrrec li demanava, he sentit vergonya aliena. No vull gastar jo més tinta parlant d'un impresentable. Sí que ho voldria per felicitar, d'entrada, a les veritables protagonistes, les jugadores que no han pogut celebrar, a pleret, un triomf certament històric per al futbol femení de casa nostra. I voldria anar encara més enllà, manllevant les paraules de la periodista Anna Caula i Paretas (1*). Felicitar, “per la seva posició de coherència i fidelitat al col·lectiu, a les jugadores de futbol que es van negar a anar al Mundial (Mapi León, Patri Guijarro, Clàudia Pina, i moltes altres). Jugadores que han tingut la valentia de rebel·lar-se, i que han canviat la medalla del mundial (una gran renúncia!) per la medalla de la dignitat. Els fets ocorreguts després els han donat la raó. I en en haver fet això, rebel·lar-se davant situacions d'humiliació i tracte vexatori, han esdevingut ja unes referents per a totes i tots els esportistes”. I per a tantes i tantes noies que tampoc volen arronsar-se davant dels prejudicis. Elles, les futbolistes rebels se’ns han mostrat, si ho volem veure, com a medallistes d’or de la dignitat. Moltes, moltes felicitats, campiones!



I en el camp de la cultura, ens podem felicitar 

pel premi d’arquitectura, al servei de la lectura:

Biblioteca de ruptura que a Sant Martí van posar! 

Anem-la tots a visitar!.(2*)

Un altre guardó, també d'or, ha rebut aquestes darreres setmanes la Biblioteca millor del món, segons la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA): la Biblioteca Gabriel García Márquez del Barri de Sant Martí, a Barcelona, especialitzada en literatura llatinoamericana (3*). L'Estudi SUMAArquitectura, que la va dissenyar, ja va rebre el premi Ciutat de Barcelona d'arquitectura de l'any passat. 




Ell, l'escriptor colombià, premi Nobel de Literatura, va viure a Barcelona entre el 1967 i el 1975, i té, en el seu “Testamento” un text que em té captivat. I que per encarar aquest ja proper començament del nou curs em sembla interessant de compartir.

“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.

Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.

He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.

Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo

Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” … y todas las palabras de amor que conoces.

Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan”.


I si em demanéssiu quins mots del poema més em toquen, en aquesta fase vital, us diria que és aquest: “A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!’.

Que sempre la feina més noble del món que exercim ens segueixi enamorant i ens mantingui en la nostra perenne jovenesa vocacional! Que sigui per molts anys!

Companyes i companys, bona entrada al nou curs 2023-2024!


Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 28 d’agost de 2023

 

1* Anna Caula i Paretas. Tanta roba i tan poc sabó. El Punt AVUI. L’esportiu. Opinió. 25 d’agost de 2023

2* Biblioteca Gabriel García Márquez | Biblioteques de Barcelona | Ajuntament de Barcelona

3* L Llort. La biblioteca que podria ser la millor del món. El Puny AVUI Cultura. 20 d’agost de 2023, p20.